El temps passa volant. Avui fa tres anys que em casava amb la Núria en un dels dies més preciosos i emocionants que recordo de tota la meva vida. Encara revisc molts dels detalls com si haguessin passat ahir mateix i espero poder-ho continuar fent durant anys i anys.
Avui la conclusió és única i molt clara: NÚRIA T’ESTIMO MOLT!!!!
Hi ha qui diu que a base d’experiència anem aprenent a fer-nos amb les persones i a saber donar la volta a situacions desfavorables. Hi ha qui diu també que és precisament la vivència d’aquestes situacions la que ens dóna l’experiència. Li podem fer cas al “hi ha qui” que sigui, però el que està clar és que, pel que em diu la meva experiència personal, un dels temes que poden ser més desagradables i tabús, com és el tema escatològic, moltes vegades s’acaba convertint en una font d’inspiració per grans converses humorístiques que acaben convertint-se en una mena de concurs de “a veure qui la diu més grossa”.
L’altre dia a la feina, per exemple. Es dóna el cas que el meu lloc de treball cau just al costat de la porta d’entrada als serveis, que en principi no són públics, 
però als quals tampoc se li nega l’entrada a cap persona de les que es pugui estar esperant. Hi ha gent que té la mala (i lletja) costum de no sortir cagats i orinats de casa i amb la visió del nostre WC semipúblic se’ls obre la possibilitat de representar-hi la coneguda pel·lícula “Liberad a Willy”. N’hi ha que han representat tantes parts en el nostre lavabo que sembla que el seu willy pudent estigui ja instal·lat a les nostres pituitàries.
En fi, el cas és que alguna persona sense identificar va entrar a fer les necessitats al lavabo i va fugir ràpidament, deixant totes les portes obertes i intoxicant a totes les persones que estàvem al local amb una insuportable fèrum. Ràpidament vam mirar d’airejar l’escenari del crim i vam “bombarderjar-lo” amb quantitats generoses d’ambientador, però allò continuava essent desagradable. El cas és que entre els assistents a la improvitzada fuga química va començar una mena de conversa surrealista sobre com evitar aquestes situacions, que va anar degenerant cap a comentaris cada vegada més escatològics que anaven causant la rialla general del grup de víctimes present.
Finalment vam acordar que la millor solució seria posar un epitafi a la porta que digués:
WC fuera de servicio porque alguien mató a la taza con su “depósito”
(y casi a los presentes)
EPD
El cas és que d’això ja en fa unes quantes setmanes i encara és motiu de conversa i de riures continus entre els supervivents de “l’atac nuclear”.
I que visqui el bon humor (digui el que digui el “hi ha qui”)!!!!
Bé, després de més de 3 anys des de que vaig anar per primera vegada al metge per tal de mirar d’arreglar (almenys una mica) el desastre del meu genoll dret i després de més de 20 mesos des de que em van confirmar que entrava a la llista d’espera per operar-me, la setmana passada finalment em van trucar per donar-me hora per aquesta setmana per les proves del preopeatori. A veure, tècnicament i després de parlar amb la telefonista de torn de l’hospital, abans de 6 mesos m’haurien d’operar, ja que les proves tenen aquesta vigència. En principi però no estic “programat” pel mes de novembre, però si falla algú (potser i tenint en compte l’espera, algú que s’hagi mort abans que l’operin) podria ser que sí que m’operessin. En definitiva i perquè quedi clar, no sé sap quan m’operaran però sí que se sap que serà en els propers 6 mesos.
Dit tot això, ara ve la meva indignació, causada principalment per la demagogia de la classe política d’aquest país en el que m’ha tocat viure.. Resulta que s’omplen la boca dient que s’estan reduïnt les llistes d’espera i jo ja porto gairebé 21 mesos esperant que em toqui. No crec que tot aquest temps hagi beneficiat gns la “salut” del meu genoll. Quan acabi tot el procés, quan ja tinc els terminis exactes de la meva expriència personal, pesno fer alguna queixa formal a les instàncies que calgui. Sé que no servirà per res, però almenys faré que en quedi cosntància.
En qualsevol cas, qualsevol dia dels propers sis mesos em podrien operar. Ja miraré de deixar escrites les últimes voluntats pel que pugui passar…
Ara fa dos dies que plou. Tampoc ens hauria d’extranyar trobant-nos en plena tardor, és el que toca (que diuen els grans). A part de ser un comodí d’incalculable valor per les forçades “converses d’ascensor” amb extranys, el fet que plogui a mi m’ha transportat aquest matí a la meva infància. I és que jo recordo que quan em llevava al matí i sentia que estava plovent, em venia una alegria inmensa i corria encara amb els ulls plens de llaganyes, abans de fer qualsevol altra cosa, cap a buscar les meves botes d’aigua. Estava plovent!!! Em podia posar les botes d’aigua!!!
Amb el temps i l’edat veig les coses molt diferents. Ara quan em llevo al matí i veig que plou només tinc ganes de qudar-me dormint hores i hores, fins que no quedi ni un bri d’humitat al carrer i surti un sol ben radiant. I jo crec que el problema, el veritable motiu d’aquest desànim, és que ja no em poso les botes d’aigua. Clar, ara ja no es porta. No està ben vist, sembla ser. I, és clar, sense botes d’aigua, els dies de pluja no són el mateix.
Amb les botes d’aigua em sentia protegit, i no tan sols protegit, em sentia motivat. Fins i tot em veia capaç d’atravessar bassals d’aigua inmensos, xapotejar enmig del carrer, córrer enmig de la pluja… les botes d’aigua em donaven superpoders per resistir els dies plujosos amb la tranquil·litat que res dolent em podia passar. Eren com una assegurança de vida. Fins i tot em sabia greu no poder-me-les posar cada dia, encara que no plogués i tinguéssim sequera. Eren incòmodes per caminar i encara més per jugar a a futbol, però eren ideals per la seguretat i l’autoestima personal.
Que tornin les botes d’aigua siusplau!!!!
Més d’una vegada m’heu sentit (llegit) queixant-me de conductes determinades de la gent, potser de gent molt concreta amb un comportament molt definit. Però últimament tinc tendència a generalitzar més amb els comportaments i miro de buscar més unanimitat en les maneres d’actuar de la gent, per molt diferents que siguin entre ells. I una de les coses que més en comú tenim tots els éssers humans en general o almenys amb els que jo em relaciono és en el fet d’opinar de tot.
Aquesta és una tendència general. Es pot opinar totalment diferent que una altra persona, però el fet d’opinar ja fa que tinguem alguna cosa en comú amb aquest individu, per més contradictori que sembli. De fet, a mi la gent que no opina mai de res ni es posiciona de cap manera concreta davant d’alguna cosa o fet, són persones que em posen molt nerviós i que directament no m’interessa tenir-los a prop.
Fins aquí tot bé. Però dintre d’aquest gran grup de gent que opinem (i m’incloc) de manera habitual sobre tots els fets que van succeïnt al nostre voltant, hi ha un subgrup que ja és més asqueroset, i que tot i que tenen en comú amb mi el fet d’opinar en general, ells tenen la particularitat de donar opinions totalment gratuïtes i sense venir ” a cuento”, gent que confon ser sincer amb ser ordinari, gent que només veu la palla a l’ull aliè.
Aquests opinadors especialistes són capaços sempre de trobar els defectes en les altres persones. A un calb, li diuen calborotas, a un gordo li diuen ballena, a una persona gran li diuen vell, a un baixet li diuen enano, a un d’esquerres li diuen rojo, a un de dretes li diuen fatxa i a un que porti ulleres li diuen directament gafotas. Tenen la dubtosa virtut de creure’s especialment graciosos, de pensar que ningú els hi trobarà cap defecte més gran que els que ells troben a tothom. Acostumen a donar les seves opinions a viva veu per fer partícep a tota la gent que pugui estar en el seu radi d’acció de la seva opinió graciosa i destructiva.
Doncs bé, us detesto. Detesto a tots aquells que saben trobar les desgràcies en els demés, i els caricaturitzen de manera gratuïta, burlesca i ofensiva, detesto aquells que són incapaços de trobar-se les seves pròpies vergonyes i de pregonar-les de la mateixa manera que ho fan amb les dels demés. Detesto a la gent que amb les seves opinions gratuïtes fan mal i acomplexen a gent que m’estimo i que no tenen cap altre defecte que no sigui el ser persones humanes, tan perfectes o imperfectes com qualsevol altra.
Us detesto profundament i tinc un sac d’arguments per desmuntar-vos i deixar-vos sense la vostra agressiva oratòria. Feu-vos un favor: deixeu de repartir gratuïtament la vostra manca de criteri. El món sense aquestes opinions seria de ben segur un lloc una mica millor.
Recordo un anunci que feien a la tele fa uns anys, no sé exactament què anunciaven, crec que era d’algun cotxe, però sé que es veia la gent amb una mena de bombolla que els rodejava i que representava ser el seu espai vital, la distància mínima que tots necessitem vers l’altra gent que ens és desconeguda i com quan aquest espai és envaït ens sentim incòmodes.
Doncs bé, una de les coses que més m’ha tocat la moral durant aquest estiu ha estat la manca de respecte de la gent vers el meu espai vital a la platja. Arribàvem a la platja relativament d’hora, i respectuosament ens situàvem a una distància prudencial de la gent que ja hi era, sense envaïr aquest espai vital que tots necessitem. Plantàvem tovalloles, parasols, pisicineta del nen, tombona de platja… en fi, tot l’arsenal “dominguero”, sense emprenyar ni molestar a cap dels nostres ocasionals companys de sorra. Per aquelles coses que té la lògica, si arribes abans a un lloc, pots escollir l’espai que més et convingui, més a prop de l’aigua o més lluny, entre altres coses perquè hi ha més espai per triar. Una vegada instal·lats a la nostra modesta parcel·la ens disposàvem a gaudir d’una matinal de sol, aigua salada, cremetes hidratants, potser lectura d’algun llibre o diari i sobretot tranquil·litat.
Però, quan el rellotge marca les dotze comencen a arribar els bandarres, els tardons que s’acaben de llevar i arriben a la platja buscant un lloc privilegiat a primera fila, just davant de l’aigua, encara que tinguin que situar la tovallola literalment enganxada a la teva per acoseguir el seu propòsit. Res no els espanta ni els atura en el seu objectiu, es salten totes les lleis bàsiques de la convivència i el respecte i envaeixen intimitats familiars amb total impunitat. Utilitzen la noma bàsica aquella de “¿La playa es tuya?”. No, no és meva, no.. és de tu p… madre!!!
En fi, que fastiguejat de la gent i la seva nul·la urbanitat, la família decideix abandonar la preuada parcel·la i lliurar-se així de tant pèsima companyia. Mentre es recullen tots els artilugis de platja, nous bandarres venen corrent des de la distància per ocupar el lloc que quedarà lliure i vanagloriar-se de què ben situats estan a la platja malgrat haver-se llevat a quarts d’una… apa que qualsevol es lleva d’hora…
És la victòria de les sangoneres de platja, dels maleducats irrespectuosos que algun dia rebran la justa venjança, qui sap si a modus de foruncle o potser alguna cosa pitjor. Mentrestant, les víctimes que veiem violat el nostre espai vital, continuarem fent-nos costat els uns als altres, per allò de que la unió fa la força…
Després de molt de temps sense escriure res, torno al peu del canó, com ja hauria d’haver fet fa dies. De fet aquesta entrada és només per saludar-vos i per avisar-vos que ja sóc aquí…
El que passa és que fins avui no he superat la crisi postvacacional traumàtica en la que em trobava immers. M’ha costat aquest any… Però al final, quan avui al llevar-me he maleït únicament el fet que fos dilluns i no el fet que ja no estigués de vacances, m’he adonat que per fi havia abandonat aquest síndrome tan comú en la classe treballadora predominant en aquest país. Per tant, avui estic d’enhorabona i torno a la rutina-normalitat que no hauria d’haver abandonat durant tant temps. Vinc renovat i amb mil idees al cap de les quals voldria escriure alguna cosa.
I és que aquest estiu ha donat per molt, m’he creuat amb personatges particulars com ells sols, he estat testimoni de converses surrealistes entre personatges vinguts d’altres planetes (almenys a mi m’ho semblava) i, com sempre, he estat insaciable observador de tot el que passava pel meu voltant per tal d’imaginar-me històries “reals” extretes de la meva imaginació malaltissa.
En fi, que ja sóc aquiiiiiií…
Per fi m’han arribat les vacances!!! Sí, sí, és aquella època de l’any on alguns deixen d’anar a la feina durant les hores que els hi tocaria estar-hi i d’altres, a part d’això, també deixem de treballar. Ja sabeu, aquella veritat popular que diu que n’hi ha que estan de vacances tot l’any!!!! Però tampoc em vull obsesionar amb això, que ara no toca…
Aquest any seran les primeres vacances amb el Jofre i em fa l’efecte que seran recomfortants com mai. Estaré a l’Escala tot el mes d’agost, fent platjeta i poca cosa més, alguna petit excursió pels voltants com a molt. Relax total. Em convé. Procuraré empapar-me de tot l’ambient estiuenc, de tots i cadascun dels personatges que vagin apareixent pel particular escenari de les meves vacances i després miraré de resumir-ho tot aquí.
De totes maneres la primera parada de vacances abans d’arribar a l’Escala serà… Granada!!! I és que el dia 31 de juliol tinc bodorrio!!! El Manel i la Pepi es casen i ja ens tens a tota la família cap allà. Si el que volien era que anéssim a veure’ls, tampoc feia falta que montessin un casament, no? Només que ho haguessin dit ja hi hauríem anat… En fi, que fotrem al Jofre en un avió amb sis mesos… i pensar que jo vaig tardar 25 anys a agafar-ne un… com canvien els temps… no somos nadie…
Tindreu més notícies al respecte…
Fa calor, molta calor. No he fet cap descobriment, en sóc ben conscient. El sol apreta de valent i fa pujar la temperatura del termòmetre de manera implacable. La gent es va deshidratant “pels puestos”, augmenta el consum d’energia elèctrica degut als aires acondicionats, gastem més aigua… tot sembla més caòtic quan pugen les temperatures, les cues de tràfic, les cues als bancs, els trajectes a peu. Tots patim els efectes de la calor… TOOOOOTS???? NOOOO!!!! Jo he conegut un superheroi que està per sobre de tots aquests problemes, que és capaç de dominar i controlar al seu gust la seva temperatura corporal. Ell és en Calorator!!!!
Ell m’ha explicat el següent: “ He mutat. Sí, sí, no és per fer conyeta no. Després de llargues meditacions internes i d’anys d’autoestudi de la relació cos-ment he aconseguit modificar els meus biorritmes vitals i sóc capaç de reduir-los o augmentar-los a la meva conveniència, podent estalviar d’aquesta manera el consum d’energia que genera el meu cos i que allibera en forma de calor. Em moc menys, respiro el que és imprescindible i aconsegueixo anivellar la meva temperatura interna per tal d’adaptar-me a l’externa. Tot és una qüestió mental.”
Ja ho veieu, en Calorator no pateix per les altes temperatures, ell s’ha adaptat als temps moderns. És un clar exemple de la teoria de l’evolució i fins i tot es podria arribar a assegurar que potser amb ell naixerà una nova evolució homínida, l’homo sapiens caloricus. A aquest homínid ja no l’espantarà el canvi climàtic ni l’esgotament de les energies ni tan sols un hivern nuclear perquè, simplement controlant els seus biorritmes s’adaptarà a les temperatures i les condicions climatològiques que esdevinguin.
Quina sort que tinc d’haver conegut en Calorator…
No sabria trobar en quin punt just una virtut por convertir-se en defecte o a l’inrevés, quan un defecte pot convertir-se en una preuada virtut. A priori tots tenim clar que preferim que la gent amb la que tractem habitualment tingui com a virtut la sinceritat . I també la fidelitat, la solidaritat, la complicitat… ens agradaria un món perfecte en el que no hi haguessin mentides, ni hipocresies ni falsedats. Però és clar que una virtut pot contradir-se amb una altra. Moltes vegades quan algú busca en tu complicitat, implícitament et pot estar demanant que ignoris la sinceritat. De fet el mateix pot passar quan algú et demana fidelitat o solidaritat. No sempre són virtuts compatibles amb la sinceritat.
De fet si entro de ple en el perillós món de l’autocrítica, no sempre puc ser sincer, precisament perquè un excés de sinceritat pot convertir-se en un defecte difícil de pair per segons qui. I a vegades la por a fer mal fa que no sigui tot el sincer que m’agradaria ser o, el que és el mateix, que calli veritats que em vindria ben de gust dir.
És el peix que es mossega la cua, no trobeu? En fi, crec que ho superaré…
