Fa calor, molta calor. No he fet cap descobriment, en sóc ben conscient. El sol apreta de valent i fa pujar la temperatura del termòmetre de manera implacable. La gent es va deshidratant “pels puestos”, augmenta el consum d’energia elèctrica degut als aires acondicionats, gastem més aigua… tot sembla més caòtic quan pugen les temperatures, les cues de tràfic, les cues als bancs, els trajectes a peu. Tots patim els efectes de la calor… TOOOOOTS???? NOOOO!!!! Jo he conegut un superheroi que està per sobre de tots aquests problemes, que és capaç de dominar i controlar al seu gust la seva temperatura corporal. Ell és en Calorator!!!!
Ell m’ha explicat el següent: “ He mutat. Sí, sí, no és per fer conyeta no. Després de llargues meditacions internes i d’anys d’autoestudi de la relació cos-ment he aconseguit modificar els meus biorritmes vitals i sóc capaç de reduir-los o augmentar-los a la meva conveniència, podent estalviar d’aquesta manera el consum d’energia que genera el meu cos i que allibera en forma de calor. Em moc menys, respiro el que és imprescindible i aconsegueixo anivellar la meva temperatura interna per tal d’adaptar-me a l’externa. Tot és una qüestió mental.”
Ja ho veieu, en Calorator no pateix per les altes temperatures, ell s’ha adaptat als temps moderns. És un clar exemple de la teoria de l’evolució i fins i tot es podria arribar a assegurar que potser amb ell naixerà una nova evolució homínida, l’homo sapiens caloricus. A aquest homínid ja no l’espantarà el canvi climàtic ni l’esgotament de les energies ni tan sols un hivern nuclear perquè, simplement controlant els seus biorritmes s’adaptarà a les temperatures i les condicions climatològiques que esdevinguin.
Quina sort que tinc d’haver conegut en Calorator…
Bé, el cas és que darrera la diada de Sant Jordi s’amaga una llegenda medieval, aquella que parla d’una vila atormentada per un drac que té les facultats de caminar, nedar i volar i que és capaç de treure foc pels queixals i té un alè ben pudent. Els vilatans sacrifiquen cada dia per sorteig una persona per tal de salvaguardar la integritat del poble sencer i un dia és la mateixa filla del rei la que cau en desgràcia. Tot i els intents de molts ciutadans de sacrificar-se en nom de la princesa, el rei en un acte de justícia i a contracor no ho permet i envia a la seva filla al sacrifici maleït. La llegenda parla d’un cavaller amb llança i cavall blanc que allibera a la bella princesa de la bèstia ferotge i despiadada que atormenta la vila de Montblanc. El valent cavaller s’enfronta al drac sense cap temor i després d’una llarga i èpica lluita el sotmet clavant-li la llança ben a prop del cor. I mentre la bèstia es desagna, de la seva sang en neixen roses vermelles, símbol de l’amor i la passió i que amb els anys són el preuat regal que els enamorats fem a les nostres dones en senyal d’amor i fidelitat.