Casament del Dani

Ahir la vam tornar a liar. L’ocasió s’ho mereixia, es casaven la Gemma i el Dani i l’afició va estar a l’alçada dels nuvis. Des del “fondo sur” es van anar succeïnt accions per animar la festa, que anaven pujant de to a mesura que anava passant el temps i s’anaven consumint les existències de vi, cava i altres licors “digestius”…

 L’acte començava amb una matinal que es presumia tranquila. L’hora de la cerimònia, les 11:00. Encara que jo amb el tema de fer les fotos i el video a les 8:15 ja estava a casa dels pares del Dani. Nervis, tensió, ilusió i un clar transfons de son a l’ambient. Després d’un intensiu de 2 hores i mitja de fotos fent la preceptiva parada a la casa des d’on sortia la núvia, arribem al castell de Rubí (que no té ni fossat ni cocodrils ni pinta de fortalessa militar). Allà tot va anar tal com havia d’anar i la Gemma i el Dani es van donar el “sí, quiero” amb algun punt de suspens per part de la núvia (no sé ben bé què va dir, però va donar emoció al tema). Jo de la cerimònia en treuria algunes conclusions:
1.- Allà dintre feia molta calor.
2.- No em van dir que el discurs que havia de fer hagués de ser com un capítol del Don Quijote de la Mancha…
3.- Un dels empleats del castell es va emocionar amb la música de “El padrino” i m’ho repetir en diverses ocasions, tot i que vaig intentar que li quedés clar que va ser elecció dels nuvis i que jo no hi tenia res que veure, però ell insistia.
4.- La sortida del nuvis en el camí de baixada, que era una mena d’emboscada de la que no tenien escapatòria i on els esperava l’afició corresponent armada amb arròs, cigrons i uns “trabucos” de mida espectacular que van fer l’efecte de quan donen la copa als campions de la “Champions League”.

Després de la cerimònia i mentre molts dels assistents anaven als “barts” a prendre algun tipus de suc per matar la calor, que començava a apretar, jo vaig tornar a anar amb els nuvis a fer el reportatge fotogràfic de rigor. Van fer bastant el pallasso i crec que quedaran unes fotos bastant divertides. Confeso que no vaig poder resistir la temptació d’anar al bar a comprar unes llaunetes refrescants pel nuvi i per mi (per no deshidratar-nos i poder mantenir la compostura).

I després ja arriba el convit. Pica-pica en una mena de terrassa amb toldo on vaig passar molta calor i on servien els gots de cervesa foradats (es buidava molt aviat… això cal investigar-ho). Les corresponents fotos amb els nuvis, que amb el cuento van fer una sessió intensiva facial de raigs UVA i tots cap al menjador, que el millor estava per venir. Estratègicament situats al fons sur del menjador, les taules dels germans Poch i dels amics més macarres dels nuvis van idear una estratègia de desgast que va funcionar a la perfecció. Vam fer pujar els nuvis a la cadira a donar-se petons (també els hi vam demanar que ho fessin sota la taula i a sobre del pastís, però no va colar), vam tararejar totes les cançons que el DJ posava a la sortida dels plats, vam cantar alguna de les cançons “mítiques” a capela, vam brindar pel Fary en repetides ocasions, vam fer ús de les màquines “desechables” que teníem a les taules (el que pot sortir d’allà…), vam fer “amistat” amb els diferents cambrers que ens servien… un festival. I tot per preparar-nos per la culminació de la festa, amb el ball final que ens va deixar a tots al nivell del betum. Jo destacaria:
1. El bailoteo del Jesus amb la mare del Dani. Espectacular!
2. La banda sonava molt bé excepte quan ens deixaven cantar a algun de nosaltres.
3. Vam trencar un munt de gots de tubo amb el seu corresponent cubata a dins. Proposo una colecta pública per pagar el recàrrec que els hi cobraran als nuvis…
4. La imtage final, quan ja es va acabar la festa: tots destrossats al pàrquing de fora del restaurant mirant d’agafar força i ànims per tornar cap a casa.

És probable que d’aquesta boda en surti algun post més. La festa viscuda dóna per més…

Explore posts in the same categories: BBC, Joan, casaments