Un més a portar la creu…

No podia deixar que el Jordi i la Laura arribessin al primer mes de casats sense haver dedicat un post “seriós” al seu dia. El de “La batalla del kastellet“, tot i estar inspirat en el seu casament, anava més dedicat a la banda de furanyes que estem fets en celebracions d’aquest tipus. Vamo’ pallá…

 Voldria ressaltar diverses coses del casament i ho faré per punts, esquemàtic, perquè no em perdi:

1.- Primer de tot dir-vos que anaveu tots molt guapos, molt ben posadets, cada cosa al seu lloc… hauríem de mudar-nos més sovint.
2.- Després de la sessió de “peloteo” toca entrar en matèria. Vull destacar la gran mentalització a la que som capaços de sotmetre’ns per controlar la “bèstia” que cadascú de nosaltres porta dins. Vam aguantar el casament més llarg de la història sense simptomes massa evidents d’embriaguesa. Igual és perquè el cava del Ruben i la Raquel era sense alcohol? Rotllo Xiki-Park? Guime, ens hauràs de donar una explicació al respecte.
3.- Les burbujitas també mereixen un comentari i una explicació introductòria. Remuntem-nos al passat: (flashback) Tres personatges (projectes de persona) surten a sopar amb les seves respectives parelles (o no, ara tampoc ho recordo). Uns vinillus i unes copetes més enllà decideixen col·laborar amb una “individua” que monta un festival de dansa i que casualment és la parella sentimental d’un dels 3 protagonistes de la història. Es sotmetran a una humiliació pública per tal d’amenitzar l’espectacle. Com que són desvergonyits i de moral distreta, el xou els hi agrada i fins i tot repeteixen i incrementen el seu repertori (fi del flash-back). Finalment, en un acte que demostra la seva manca d’autoestima, decideixen realitzar una última actuació en un dia assenyalat. En realitat va ser un homenatge als nuvis, encara que costi de creure… els hi vam regalar la nostra última actuació!!! Les peticions populars potser podrien canviar aquesta última afirmació…

4.-A l’hora del ball va ser quan vam demostrar la nostra especialitat en aquestes festes. Tot i que aquesta vegada vam respectar bastant els micròfons de la banda i vam moderar-nos bastant (potser un pèl massa i tot), vam tenir moment de lucidesa. Destacaria el moment que els nois li vam dedicar la cançó dels mojinos al Jordi. Les nenes també li van cantar a la Laura, però fins l’estribillo no van entonar massa bé… si haguéssim estat al programa “Furor”, aquell del Caparrós, sens dubte hagués estat “punto para… los chicoooos!!!”

5.- Amb la música enllaunada i degut al pas de les hores i el consum de refrescs per fer passar la set, vam poder gaudir dels nostres clàssics preferits, destacant el “Paquito el Chocolatero”. Voldria fer menció especial al “tractor amarillo”, gran clàssic que tenim oblidat injustament. Jesús, vas estar inconmensurable a la trompeta… ja et veuràs al video…

6.- Tema “cotillon”: el meu espantasogres no pitava. Ja sé que no passa res, ja ho sé… però no pitava. I tothom sap que un espantasogres ha de pitar per ser espantasogres en tota regla. I el meu no ho era. Potser podríem demanar la devolució de la part proporcional del cotilló que signifiqui el meu espantasogres espatllat…

Altres breus que voldria enumerar:

- La encerrona a la que es veuen abocats els nuvis al Castellet perquè els hi tirin arròs… no hi ha escapatòria!!!

- El Sanmi apuntant a la gent amb el trabuco de confeti que no havia explotat… tots acollonits!!!

- Una sessió no-puc-parar-de-riure del Xavi Sanmiquel. Feia temps que no en teníem una. Sensacional!

- Les bambes a conjunt amb el vestit de la meva cunyada Núria (culpables de l’atac de riure dels Sanmi)

- Va quedar pendent la subasta i el pessebre vivent… en un altre casori serà…

I fins aquí el post d’avui, dedicat, com no podia ser d’una altra manera, als nuvis i en especial a la Laura, que per primera vegada ha deixat un comentari al meu blog demanat-me que escrigui més… doncs té!!!

Penjo algunes fotos que tinc per rememorar el dia.

           

Explore posts in the same categories: 1, BBC, Joan, casaments, familia, que és maca la vida