Festa “Bye-Bye Pancreatitis”
Jelou!
Ahir vam celebrar una festa molt especial pels de casa i que va estar molt bé, com no podia ser d’una altra manera si ho organitzava la meva germana. Va ser una festa divertida i emotiva i que tothom esperava amb ganes.
Fa gairebé 13 mesos vam tenir un ensurt del grossos i ahir vam poder tancar “oficialment” el cicle negatiu que s’havia obert. Jo sóc de l’opinió que s’ha de mirar de treure la part positiva de tot plegat i el desenllaç d’aquesta història que molts ja coneixeu vol donar-me la raó. Era el dia 1 de febrer de l’any passat quan la meva germana ingressava a l’hospital amb la “famosa” pancreatitis. Personalment el primer que vaig fer al assabentar-me’n va ser sortir de la ignorància que tenia de l’enfermetat. Internet és una font d’informació inesgotable que moltes vegades et posa al davant una realitat dura però implacable i després de buscar les conseqüències d’una pancreatitis (al google hi trobes de tot i en podeu fer la prova) em vaig espantar. Els primers dies van ser molt durs, d’una incertesa malèvola que ens tenia a tots ben preocupats. La meva germana estava a cures intensives medicada fins les celles i esperant que els símptomes anessin a menys. Els metges des del primer moment van avisar que la cosa es podria allargar mesos i que, si la cosa no es complicava, tot dependria de la recuperació del propi cos, que en aquests casos solia ser lenta. I efectivament van anar passant els mesos i van anar sortint algunes complicacions, com misterioses al·lèrgies aleatòries a la medicació (encara no sabem perquè a vegades sí i a vegades no), pujades de febre repentines i l’enquistament del pàncrees, que va derivar en unes altres intervencions quirúrgiques que ara no explicaré perquè tampoc tenen més interès. Tot plegat han estat molts mesos d’hospitals, de nervis, d’impotència i de frustació.
Entremig la vida anava continuant i van anar passant algunes coses bones, d’aquelles que s’agraeixen quan pinten bastos. El Dani i la Gemma es van casar i aquell dia, amb una festa espectacular, va servir per omplir d’ànims i forces per continuar tirant endavant. Perquè en aquesta vida que ens ha tocat viure, a part de les patacades que anem rebent, tenim moments i dies com aquests que ens fan sentir afortunats d’haver-los viscut. Com a cirereta del pastís, en aquella memorable boda, la meva germana va conèixer al Guillem, que és part important del final feliç que s’acosta.
Perquè, com en els millors contes infantils, finalment la història acaba bé, amb la meva germana recuperada, guapíssima, amb energies renovades i amb moltes ganes de recuperar el temps perdut. A més ha trobat un aliat especial per reprendre el camí, una persona que ha aconseguit que li brillin els ulls i se li ilumini la cara quan parla d’ell. Vindria a ser com el príncep blau dels contes de nens però aquest va amb la seva guitarra cantant pels puestos, com més actual.
Com a conclusió de tot plegat voldria dir, amb veu ben alta que te n’has sortit. Això és el principal. Ara cal que tots plegats sabem valorar el que ha passat, que no deixem d’estar units perquè de ben segur que la vida ens foterà noves “pantuflades”. Però jo us dic una cosa. Amb els meus al costat i units, res del que estigui per venir em fa por. Sou tots uns cracks, família i amics. Gràcies a tots pels grans de sorra que heu anat posant perquè tot hagi acabat bé.
