Confuses reflexions (tot és relatiu…)
Sovint es preguntava quin era el motiu pel que es saludava cada matí amb la senyora que fregava l’escala d’aquell bloc de pisos de davant la parada de l’autobús. Havia de trobar un motiu…
Potser era perquè a dos quarts de set no hi ha gent pels carrers i donant-se mútuament el bon dia trencaven el fil conductor de soledat que semblava perseguir-los…
Però no, no era això. Més aviat pensava que era per la “delicada i pulcra” educació que havia rebut en aquella exemplar escola religiosa en la que havia cursat els seus primers estudis de primària, aquella escola on ensenyaven que sota les premisses d’un gran Déu, just i piadós on els hi hagi, res dolent ens ha de passar si no fem res dolent.
Potser dit en paraules més confuses ho entendríem millor: la vida és un purgatori que pot durar més o menys depenent de la sort i la desgràcia que aleatòriament li hagi tocat a cadascú. Després d’aquest patiment, si t’has portat bé aniràs a parar a un món flotant idíl·lic que és ple de senyores de la neteja fregant escales a tota hora i saludant-te sigui l’hora que sigui. Senyores que es mereixen la glòria pel simple fet de no caure en la rutina del tantsemenfotisme que s’ha apoderat del nostre món esquerp i incomunicat, egoista fins la màxima expressió.
La seva reflexió va anar més enllà. Es preguntava si aquesta senyora no era quelcom més que una persona educada i senzilla. Potser era l’enviada d’un déu cansat de tanta hipocresia que volia amb aquest fet mostrar-li que després del patiment vindrà la glòria eterna, que es traduirà en un món on la gent no caldrà que es conegui per saludar-se, per ajudar-se i per unir-se. Un paradís on no caldrà que passi cap desgràcia perquè la gent decideixi actuar conjuntament, perquè només tindran l’objectiu del benestar comú, sense excepcions.
I quanta gent hi cabria en aquest món? Potser només hi cabrien la dona de la neteja i ell? No sabia ni tan sols com es deia. Potser li havia de preguntar? No, seria massa indiscreció. A l’escola també li havien ensenyat que no s’havia de ser indiscret, hi havia coses que eren com eren i punt. Millor no preguntar. Però, i si havia de passar tota la glòria amb ella? I si després no era el tipus de persona que esperava que fos? Després de la glòria eterna no hi ha res més…
Potser el millor era acabar amb aquesta història sense sentit. Ho tenia clar: no la saludaria més, així, sense fer res dolent a ningú, arribaria al cel segur i, si es trobessin allà dalt ja li preguntaria el seu nom. I si no, és que potser ella no era tant bona com semblava… de fet, per què carai em saludava si no em coneixia?
PD: Aquest text l’he rescatat del meu particular “bahul de los recuerdos” (novembre 2005). Historietes que escribia per mi mateix quan encara no tenia blog. Poca feina? Potser sí…
