Guardar un secret

Ocasionalment a la vida ens trobem amb la situació incòmoda d’haver de guardar un secret. Un amic molt amic ens comunica alguna cosa que no podem dir a ningú, o bé un familiar, o fins i tot algun company de feina en un atac de sinceritat inesperat. Normalment no es diu “guarda’m el secret”, però si altres frases sinònimes com “no ho diguis a ningú”, acompanyades sempre d’un “sobretot que quedi entre tu i jo”. Es diu que confiar un secret a algú és una acte de confiança i d’amistat. També és un acte d’autocompalença, és a dir, necessites explicar allò que et remou per dins a algú, i així, una vegada compartit, sembla que ja es remou una miqueta menys. En qualsevol cas, sempre és una decisió unilateral del que té el secret cap al que no el sabia i que ara, per la cosa aquella de que la confiança fa fàstig, passa a ser còmplice del primer. Fins i tot es podria dir que es posa a prova la seva amistat, la seva capacitat de mantenir-se en silenci davant dels altres, la seva fidelitat, que és clarament imposada.

Jo sóc de l’opinió que si no vols que una cosa es sàpiga, no li expliquis a ningú. Perquè si tu mateix no ets capaç de guardar-te el secret, perquè busques compartir-lo amb algú? El que passa en la majoria de casos és que la persona a la que li expliques el secret, allò que ha de quedar entre tu i ell, al mateix temps i amb tot el dret del món pot fer el mateix que has fet tu, que és explicar-li la teva confessió a algú de molta confiança seva, però això sí, amb clau de secret. Aquesta cadena es pot anar eixamplant, sempre en clau secreta. Al final ho acaba sabent tothom, però ningú en parla per allò de respectar la intimitat inicial del divulgador del secret. Per tant, la intenció inicial de sincerar-te amb algú, però només amb aquest algú, sense que ho sàpiga ningú més, acaba siguent fictícia. Nomalment ho sap totohom i tu ho notes perquè et miren diferent, et tracten diferent. Si ets molt pasarell intentaràs esbrinar si el teu confessor ho ha explicat: “escolta, del que et vaig dir no n’has dit res a ningú, oi?”. Pregunta violenta que, normalment, té una resposta confusa: “bé, només li he dit a la meva dona… és que amb ella no hi ha secrets… però no pateixis, que ella no li haurà explicat a ningú?” Cagada pastoret!!!! El millor que pot fer aquest pasarell és no continuar esbrinant, no seguir la cadena. Perquè si va preguntant al següent confessor, i al següent i al següent successivament, se n’adonarà que ho sap tot el seu cercle proper d’amics, potser fins i tot la família, totes les dones dels seus amics i, òbviament, el seu cas haurà aparegut en moltes converses alienes a ell com a exemple pràctic d’alguna tema intranscendent per a ell abans de la confessió inicial. És aquella frase habitual de: “ara que dius això,  jo sé d’un amic d’un amic que li va passar”.

Evidentment no cal parlar de la deformació del secret inicial amb el mètode del boca-orella. L’últim receptor rep la notícia totalment distorsionada i diferent. L’efecte sordera selectiva, la imaginació colectiva de tots els actors i fins i tot la tendència a l’exageració que fa que les coses semblin més importants, pot distorsionar de tal manera el missatge que pots acabar convertint-te en una llegenda urbana, en un cas pràctic d’aquells que tothom n’hem sentit parlar, en el que el protagonista és un conegut d’un amic d’un tio que coneixia algú proper a un company de feina… en fi, una font desconeguda que pots arribar a ser tu mateix…

Per tant i com a conclusió, us demano que no em confieu secrets. Jo no us vull ser infidels, però no em vull convertir tampoc en el còmplice de la creació d’una nova llegenda urbana. Si no voleu que es sàpiga una cosa no l’expliqueu i punt. I si no feu-vos un blog amb un pseudònim i expliqueu la vostra història ja directament en forma de llegenda urbana. Veureu com teniu molts lectors (per tant el secret està compartit) i ningú sabrà que sou vosaltres els protagonistes… sempre i quan no li expliqueu a algun amic de molta confiança qui és l’autor d’aquell blog…

Explore posts in the same categories: Joan, ficcions reals, que és maca la vida

Tags: secrets

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.