Un país de catxondos…

Avui sentia per la radio uns talls d’un programa de Telemadrid, on feien un reportatge de la mala imatge que dóna el català per Espanya de cara al turisme… la veritat és que m’he fet un fart de riure, encara que potser aquesta no hauria de ser la meva reacció, però em surt així, no ho puc evitar. Deia textualment un dels talls: “vamos por la calle, nos encontramos una panadería i vemos que en el cartel pone forn de pa”… noooooo!!! si et sembla posarà la tienda de la manta… us preguntareu: on està el delicte? Doncs obviament, en que hauria de dir panadería, en un castellà ben clar (o español, que estamos en España) per no confondre als visitants d’altres contrades, que al veure forn de pa en el cartell de l’establiment s’atabalen i pensen que allò és qui sap què…

Perquè els catalans això ho tenim, som rarets parlant… diem tancat en lloc de dir cerrado, que ho entendria tothom. Diem formatge en lloc de dir queso, que tothom sap el que és. Diem pernil en lloc de dir jamón, safareig en lloc de lavadero, cadira en lloc de silla, forquilla en lloc de tenedor… i ho fem amb mala baba, amb molta mala hòstia, per putejar. Sí! Som així de malparits! No és una qüestió cultural, no… ho fem per intimidar als turistes, perquè la gent no ens pugui entendre, per formar una mena de gueto de gent dolenta parlant un idioma extrany… i lògicament han de venir de Telemadrid per fer un reportatge i ilustrar a Espanya com de perseguit està el castellà aquí, quina problemàtica tan gran que té la gent que intenta expressar-se en l’idioma de la madre patria en aquesta regió de la península, on hi ha lapidacions públiques cada mitja hora a les principals places de totes les poblacions per motius lingüístics o polítics… som bàrvars, animals despietats que no acceptem una altre idioma que el nostre, monstres que retolem els negocis per tal d’espantar al turisme que visita les espanyes… fins i tot som capaços d’inventar-nos noms impronunciables en castellà per tal putejar al personal: ja em direu si el Cesc Fabregas no es podria fer dir Paco Fabregas, que és més fàcil per a tothom… doncs noooo… aquí som així de malvats, disfrutem sentint com el locutor de torn del mitjà de comunicació de torn inventa tota mena de sons guturals per mirar de pronunciar aquest “vocable” tan inoportú, per acabar dient una mena de “Ces” o “Cex” o “Sex”. I tot per maldat, perquè si es digués Francisco, com el dels pantans, això no passaria…

I jo mentrestant descollonant-me al cotxe, escoltant la ràdio, alimentant la meva maldat i la meva mala baba catalana innata, intentant agafar-me amb bon humor les coses que té aquest país on m’ha tocat viure.

Explore posts in the same categories: Joan, ficcions reals, política, que és maca la vida