Teoria de l’embolic dels moments
La vida és una successió de moments, n’hi ha de bons, de dolents, de rutinaris, d’inesperats, d’avorrits, d’estressants… hi ha moments per tots els gustos i de tots colors, fins i tot n’hi ha en blanc i negre o en un to més sèpia, moltes vegades guardats en el fons del calaix de la nostra memòria més llunyana. Hi ha moments en els que estàs eufòric i n’hi ha en els que estàs enfonsat, moments que sempre recordarem i d’altres que intentarem oblidar. Molts d’aquests moments són compartits amb gent i d’altres són moments ben solitaris.
El cas és que normalment el nostre estat d’ànim depèn dels últims moments viscuts, els més recents, amb la qual cosa un parell de males estones consecutives ens poden suposar un disgust i un desànim perllongat i un parell de bones experiències ben seguides ens embriaguen d’eufòria i ens fan perdre el món de vista.
La conya de tot plegat és que la nostra capacitat per viure els moments amb més o menys alegria, entusiasme i efusivitat depèn en gran mesura del nostre estat d’ànim, amb la qual cosa acabo de crear i descriure un cercle viciós complicat d’entendre, que no sé ben bé on té el cap i on té la cua.
La meva conclusió-antídot a la meva pròpia “teoria de l’embolic dels moments” seria que cal que aprenguem a relativitzar, que no sempre tot és molt bo o tot és molt dolent, que cal tenir paciència quan les coses no van massa bé i cal ser prudent quan les coses semblen idíl·liques i perfectes… els moments que estan per venir són els que ens han de guiar i motivar per tirar endavant.
