Sr. Norimaki: Teoria de l’amistat

Un dia us vaig parlar d’un peculiar personatge i de les seves teories de la vida. Val a dir que això no és ficció, ell és real i les seves teories també ho són. Jo haig de confessar que em faig un tip de riure amb les seves històries i sobretot amb la manera com les explica.

Una de les teories que més m’ha repetit i detallat és la de la impossibilitat de l’amistat entre homes i dones. A veure si em sé explicar:

Un home pot tenir amics, però mai pot tenir amigues. Els homes i les dones estan condemnats a no poder-se entendre més enllà de les relacions sexuals. Quan un home es vol fer amic d’una dona és perquè li agrada,  perquè vol impressionar-la, vol cridar-li l’atenció, sempre amb finalitats “egoistes”. I quan tingui la més mínima oportunitat, aquest home es llençarà a l’atac per tal de finalitzar el seu procés de festeig amb la pressumpta amiga. Segons el Sr. Norimaki, els homes som bons amics d’altres homes i som fidels a aquestes amistats masculines, fins i tot més que a la nostra pròpia dona i molt més que les amistats entre dones. Sempre m’explica la mateixa història per ilustrar-ho: Un home arriba tard a casa i la dona, que sospita que es veu amb alguna “lagarta” li pregunta on ha estat. Ell contesta que ha estat amb els seus amics de sempre. La dona no el creu i truca als 10 colegues de tota la vida davant d’ell, els hi diu que el seu marit encara no ha tornat a casa i que està preocupada per veure què li diuen . Tots 10 diuen que sí que han sortit junts. El pitjor de tot és que cadascú explica una història diferent  i n’hi ha quatre que li diuen que s’ha quedat a dormir a casa seva… la moral d’aquesta història és que els homes menteixen per encobrir a un amic, encara que no sàpiguen quina n’ha fet. Ell sosté que això les dones no són capaces de fer-ho. També parla a modus d’exemple dels anuncis aquests que surten al diari, a les pàgines d’anuncis diversos i a l’apartat “Amistades – hombre busca mujer”. Sempre diu (i aquí raó no li falta) que els anuncis acaben amb allò de “para amistad o lo que pueda surgir”. Diu, tot cridant: “El que volen és follar!!! I sense pagar!!! Quins collons…”

En definitiva, ell no creu que cap home pugui tenir amistat amb una dona si no és per interessos sexuals ocults… val a dir que jo no hi estic d’acord, tinc les meves amistats femenines i no ho tinc interessos libidinosos, però també val a dir que conec algun cas pràctic que demostraria la seva teoria… el tema, sempre que el treu, dóna per molt!!!

No votaré

Aquest diumenge hi ha les eleccions europees. Sí, sí, la Unió Econòmica Europea, aquella unió de països on no es reconeix el català com a llengua oficial…Per primera vegada des de que puc exercir el dret a vot no aniré a votar. I ho faré a consciència del que faig.

No vull votar a ningú, no vull votar en blanc ni vull votar nul. Simplement no vull votar. No crec en cap dels polítics actuals, tots són tallats amb el mateix patró, tots utilitzen la desqualificació del rival però cap ni un és capaç de formular una proposta. Sembla que es tingui que votar a algú perquè, tot i sabent que ho farà tan malament com sàpiga, amb els altres seria pitjor. Un missatge per tots els polítics: Aneu a la merda! Aneu a la merda els feixistes que malparlen i insulten al meu país, els que no en malparlen públicament però el maltracten i l’ignoren de manera sistemàtica i se n’aprofiten sempre que els hi convé, els que diuen que el defensen amb patriotisme però pacten amb els que en malparlen i permeten que facin el que vulguin i per tant se’n tornen còmplices.

Sabeu, m’he cansat de defensar que cal anar a votar. Jo era dels que fotien la pallissa mental als que no anaven a votar, els hi parlava de la importància d’anar a expressar l’opinió i de participar en el procés democràtic. Bé. Ja no m’ho crec i, el que és pitjor,  ja no ho vull.  Em plantejo si mai tornaré a anar a votar i la veritat és que no ho tinc clar. També tinc dret a no votar, faltaria més.

Algú em pot intentar convèncer del contari?

Què li està passant a TV3?

Vagi per davant que sóc televident habitual de TV3 i que tot i no simpatitzar amb  el Futbol Club Barcelona no li nego cap dels mèrits esportius que ha assolit aquest any, que crec que mereixen una programació especial per tots aquests èxits i una quota de pantalla superior (que no exclusiva) a la resta d’equips per la internacionalitat dels seus èxits. Això està clar i ho accepto fins i tot com a lògic.

Ara bé. Avui, igual que cada migdia des de fa molts anys, mirava el telenotícies de TV3. Ha arribat l’hora dels esports. Com desgraciadament cada vegada és més habitual, tots els esports han estat protagonitzats pel Barça i la seva final de la copa d’Europa o la mal anomenada Lliga de Campions, que es jugarà demà. És el títol més important que és pot aconseguir i per tant em sembla “normal” que s’informi d’aquest tema.

Puc estar més o menys d’acord en com s’està tractant la gran temporada del Barça a la televisió púlica catalana, des dels programes esportius fins els “magazines” de temàtica variada, puc indignar-me més o menys amb la discriminació que pateixen tota la resta d’equips catalans, tant de futbol com de qualsevol altre esport en aquests mateixos programes. Però el que està clar és que el got de la meva paciència té un límit, i avui l’ha fet vessar la “parida-notícia” esportiva següent: ja hi ha finalistes per posar nom a l’actual equip del Barça. Atenció al nivellet: Pep Show Boys, Guardiola mecànica, Ho haveu vist team, Ziga-Zaga Team i algun altre similar que ara no aconsegueixo recordar. Té cullons la cosa!!!!

Em fa molta ràbia haver d’aguantar aquesta gran parida fotuda enmig d’un telenotícies en teoria seriós. Ens hem begut l’enteniment tots plegats? Quina serà la següent notícia? Cal que aguantem aquestes tonteries els seguidors de qualsevol dels altres milers d’equips de Catalunya que esperem informació d’interès general? Quina ment privilegiada s’encarrega dels continguts de les notícies? Crec bastant objectivament que no justifica el seu sou.

Perquè està clar que el paper dels informatius d’una televisió pública no pot ser el de promoure un “nom  de pila” per un determinat equip de futbol, sigui quin sigui. No puc tolerar que els diners públics es facin servir per promoure iniciatives d’aquest nivell. Em remou l’estómac i em fa molta ràbia, molta ràbia. No sé qui és el reponsable que decideix donar llum verda a una “notícia” d’aquesta magnitud, però caldria dir-li que repassi els apunts de la carrera de periodisme (si els té o si la té) i recordi que l’objectivitat i l’interès general han de marcar la línia informativa. Hem arribat a aquell punt tan perillós que fa que sigui més important l’audiència que pugui arrossegar un determinat equip esportiu que el sentit comú i el rigor informatiu. Em preocupa però veure on anirem a parar si continuem per aquest camí, aquell que porta a justificar-ho tot per aquesta audiència desitjada.

Per si serveix d’alguna cosa, aquest és el meu testimoni.

Teoria de l’embolic dels moments

La vida és una successió de moments, n’hi ha de bons, de dolents, de rutinaris, d’inesperats, d’avorrits, d’estressants… hi ha moments per tots els gustos i de tots colors, fins i tot n’hi ha en blanc i negre o en un to més sèpia, moltes vegades guardats en el fons del calaix de la nostra memòria més llunyana.  Hi ha moments en els que estàs eufòric i n’hi ha en els que estàs enfonsat, moments que sempre recordarem i d’altres que intentarem oblidar. Molts d’aquests moments són compartits amb gent i d’altres són moments ben solitaris.

 El cas és que normalment el nostre estat d’ànim depèn dels últims moments viscuts, els més recents, amb la qual cosa un parell de males estones consecutives ens poden suposar un disgust i un desànim perllongat i un parell de bones experiències ben seguides ens embriaguen d’eufòria i ens fan perdre el món de vista.

 La conya de tot plegat és que la nostra capacitat per viure els moments amb més o menys alegria, entusiasme i efusivitat depèn en gran mesura del nostre estat d’ànim, amb la qual cosa acabo de crear i descriure un cercle viciós complicat d’entendre, que no sé ben bé on té el cap i on té la cua.

 La meva conclusió-antídot a la meva pròpia “teoria de l’embolic dels moments” seria que cal que aprenguem a relativitzar, que no sempre tot és molt bo o tot és molt dolent, que cal tenir paciència quan les coses no van massa bé i cal ser prudent quan les coses semblen idíl·liques i perfectes… els moments que estan per venir són els que ens han de guiar i motivar per tirar endavant.

La llegenda de Sant Jordi

Dijous que ve és Sant Jordi, una diada ben assenyalada a Catalunya, el nostre particular dia dels enamorats. Per aquelles coses ininteligibles que té la vida aquesta festivitat popular no es tradueix en festa nacional… coses de polítics m’imagino…

Bé, el cas és que darrera la diada de Sant Jordi s’amaga una llegenda medieval, aquella que parla d’una vila atormentada per un drac que té les facultats de caminar, nedar i volar i que és capaç de treure foc pels queixals i té un alè ben pudent. Els vilatans sacrifiquen cada dia per sorteig una persona per tal de salvaguardar la integritat del poble sencer i un dia és la mateixa filla del rei la que cau en desgràcia. Tot i els intents de molts ciutadans de sacrificar-se en nom de la princesa, el rei en un acte de justícia i a contracor no ho permet i envia a la seva filla al sacrifici maleït.  La llegenda parla d’un cavaller amb llança i cavall blanc que allibera a la bella princesa de la bèstia ferotge i despiadada que atormenta la vila de Montblanc. El valent cavaller s’enfronta al drac sense cap temor i després d’una llarga i èpica lluita el sotmet clavant-li la llança ben a prop del cor. I mentre la bèstia es desagna, de la seva sang en neixen roses vermelles, símbol de l’amor i la passió i que amb els anys són el preuat regal que els enamorats fem a les nostres dones en senyal d’amor i fidelitat.

La història me la van ensenyar de ben petit a l’escola i és d’aquelles que particularment em costen d’oblidar i que amb els anys i a base d’imaginació infantil he anat alimentant i enriquint. Tinc ganes d’explicar-li la llegenda al meu fill, amb tota mena de detalls i imitant diverses veus. Tinc ganes d’ensenyar-li les nostres tradicions i que les visqui i les gaudeixi tal com faig jo. I potser, qui ho sap, algun dia se’ns apareix un particular Sant Jordi modern a modus de superheroi del celuloide que és capaç de sotmetre el drac que ens atormenta i ens atemoreix i pot alliberar a cadascú de la seva bèstia particular…

Mentrestant aprofito aquestes últimes ratlles per enviar uns quants missatges. Felicitats al meu germà i a tots els Jordis en general i un petonàs i un milió de roses per la meva Núria. T’estimo molt. I pels que em llegiu, us desitjo una bona diada i que la passeu en la millor companyia que pugueu.

Noves rutines

Ja ho sé, ja m’ho havien dit, tothom m’avisava, ja m’ho podia esperar… però el fet que m’ho haguessin avisat no vol dir que no passi o que canviïn les coses. Algunes passen exactament com m’havien dit i d’altres no, però el que està clar és que això de ser pare et canvia moltes rutines que tenies ja preestablertes. Per exemple, ara escric aquest post mentre en Jofre fa una bacaineta reparadora per agafar forces per reclamar la meva atenció d’aquí una estona. D’acord. Ell em dóna una treva i jo escric sobre el tema. És just.

Primer de tot desmonto un mite: abans del part tothom em deia “Aprofita per dormiiiir!!!!”. Doncs bé, sí que és cert que no dormo tantes hores seguides com abans. Resulta que el nen té la curiosa necessitat vital de demanar per menjar durant la matinada i, al llevar-se ell, em desperto també jo. Val a dir que moltes nits només ens desperta una vegada i també haig de confessar que la que ho passa pitjor és la Núria, que es podria considerar que és l’únic restaurant al que el meu fill vol anar i per tant té l’exclusivitat de l’alimentació del Jofre. Però, tot i no dormir com abans, allò que es diu “del tirón”, confesso que dormo prou bé.

A continuació desvelo un secret: No sé exactament per quin motiu, enmig de  la matinada, quan es lleva el Jofre per menjar, a qualsevol hora intempestiva, m’ha agafat la santa mania de destapar-me mentre dura la ingesta d’aliment del meu fill. Insisteixo: no entenc el motiu ni puc justificar la meva conducta. Simplement em destapo. I moltes vegades m’adormo destapat i em desperto després amb fred i pensant perquè collons hauré agafat aquesta dèria…

Finalment confirmo una veritat com un temple, d’aquelles de les que els pares experimentats ja m’havieu avisat: “No seràs mai més puntual i, en qualsevol cas, mai sortiràs de casa a l’hora que havies previst”. Cert! Veritat absoluta! No tan sols no surts a l’hora que havies previst, si no que ja fins i tot la previsió  generosa que fas sempre es veu trencada per extranyes circumstàncies alienes a la teva organització prèvia. Ara, quan quedo amb algú ja directament dic: “Et trucaré quan sortim de casa”. Mai m’ha agradat fer tard i per tant, si no concreto l’hora em dóna la sensació que no faig tard del tot… Val a dir que a vegades aquestes circumstàncies que et fan anar tard poden donar un gir de 180 graus i et poden fer anar sensiblement més d’hora de l’hora prevista i per tant et fa anar pels puestos amb una antel·lació inusitada. Però què vols fer-hi si ja estàs a punt una hora abans del que esperaves…??????

En fi, això de la paternitat et fa agafar noves rutines. M’hi estic adaptant i, què voleu que us digui, a mi m’agrada!!!!!

Estudi de mercat: La particularitat del piropo modern

Piropejar, és un art que s’està perdent, en això estarem d’acord. La crisi està causant estralls i cada vegada hi ha menys pisos en construcció i per tant un dels principals generadors del piropo, el paleta anònim de qualsevol obra o rehabilitació està en vies d’extinció. I és que la crisi ens ha d’afectar fins i tot en això… jo sóc un admirador del gremi del piropejadors del carrer. Aquelles típiques frases vociferades per un energumen de mida considerable que quan s’ajup ensenya mig cul: “Dime como te llamas que te pido pa Reyes” o “Tu con esas curvas y yo sin frenos” o el clàssic i poc treballat “Tia bueeeeenaaaaa!!! Viiiiiiva la maaaaadre que te parioooooó!!!!”.

Val a dir que els professionals del món de la construcció juguen amb l’avantatge que està socialment acceptat el seu rol dins de la nostra societat. Un paleta tira piropos. Ha de ser així. Fins i tot s’ha donat algun cas de dones que s’han ofès si al passar per davant d’una obra no els hi han dit res. Alguns estudis que ara no vénen al cas indiquen que hi ha dones que han acabat demanant hora al metge cirugià estètic de torn…” Què passa, que no estic bona ja?” es pregunten extranyades per la manca d’interès que genera el seu pas…

En canvi jo tinc una feina en la que no estaria ben vist tirar els trastos d’aquesta manera a la gent que ve pel meu terreny. En el mateix cas es pot trobar un empleat de banca o a qualsevol persona que estigui d’atenció al públic en alguna empresa de serveis. Ja et pot venir la dona més guapa del món que hauràs de comportar-te de la mateixa manera que quan has atès a la senyora de 90 anys amb aquella inmensa verruga al nas que acaba de marxar. I normalment i per les coses aquestes que té la vida la senyora gran mai vol marxar, et diu centenars de vegades què guapo i que simpàtic que ets i com li recordes al seu nét i t’explica amb tots els pèls i senyals totes i cadascuna de les malalties i dolències que té i totes les pastilles que s’ha de prendre cada sis hores per mirar d’alleugerir els seus mals. En canvi la noia espectacular que s’espera després de la senyora amb “look bruixil” normalment té molta pressa perquè té el cotxe mal aparcat i com a molt et dedica un gran somriure mentre et diu adeu.

I és que la vida moderna ja ho té això. Els piropos, avui en dia, són territori de la gent gran… on anirem a parar?

Jo no m’equivoco mai?

En aquesta vida cadascú pot tenir la sensació que fa les coses bé i que són els altres els que les fan malament. És una sensació que sovint ens apareix per exemple a la feina, o fins i tot en rutines tan intranscendents com els jocs de sobretaula o les converses sobre esports, política o simplement sobre opinions que el dia a dia va generant. Normalment tots de manera individual creiem que tenim la raó i provem de convèncer als altres que ells no la tenen. Busquem aliats de conveniència segons l’opinió concreta d’aquell moment.  La gràcia de tot plegat és que l’aliat que un dia et va bé per parlar de política, al dia següent o fins i tot dins la mateixa conversa pot convertir-se en un “rival” en la cursa de la raó absoluta quan es parla d’esports. Jo encara no he conegut ningú amb el que estigui d’acord amb tots els temes de conversa. També haig de confessar que sóc dels que m’agrada buscar gresca i discutir sobre qualsevol tema en busca de la raó, sempre de manera civilitzada i alimentant amb arguments les meves conclusions.

Per altra banda i centrant-me més en el que volia dir, existeixen uns personatges molt concrets als que jo detesto profundament que són els que mai reconeixen ni reconeixeran que s’han equivocat, malgrat que les evidències i la objectivitat així ho demostrin. Aquests personatges em fan perdre els nervis, em treuen de polleguera i em posen d’una mala llet galopant. Alguns exemples: a la feina sempre hi ha el típic “cantamañanas” que quan hi ha alguna cosa mal feta, la majoria de vegades imputable a una errada d’ell mateix, parla en plural “hem/han comès una errada” i en canvi quan es limita a fer la seva feina parla en singular, apropiant-se els mèrits de no fer res més que el que ha de fer “ja li arreglo jo, no es preocupi”. També existeix el típic “cenizo” que fa prediccions sobre qualsevol tema, sigui important o intranscendent, basant-se en dades que segurament s’inventa o falseja de manera clarament interessada i que falla estrepitosament en les seves prediccions. No li demanis mai explicacions perquè ho negarà tot, malgrat el tinguis gravat o tinguis un document signat serà incapaç de reconèixer-ho, tirant de frases tòpiques com que està tret de context o que els matisos no estaven contemplats… ell sempre té raó, fins i tot quan no la té.

No puc amb aquests especímens. Ells no s’equivoquen mai, no. Ells tot ho fan bé, en saben de tot, són tan soferts i patidors… 

Doncs que sapigueu que jo sí que m’equivoco i mira, potser no és tan dolent fer-ho  de tant en tant. No tinc cap  problema en reconèixer que no sóc infalible, que no encerto en tot el que dic i que no sempre tinc la raó. I va bé ser autocrític i reconèixer-ho. Et fa millorar i evitar futures repeticions de l’errada en qüestió, a part que humanitza i et fa tocar de peus a terra. Rectificar és de savis diuen… i arreglar el que has fet malament reconeixent que t’has equivocat és de senyors i fa que la gent et respecti. Preneu nota, sobretot els que mai us equivoqueu…

100

Doncs sí, estic de celebració. Aquest és el meu post número 100, un número tan rodó i maco que es mereix una menció especial. De fet n’estic tan orgullós que li autoregalaré a aquest blog un canvi d’aparença, que aquesta ja fa pràcticament 2 anys que és la mateixa. Dintre d’aquesta setmana veureu un canvi, espero que us agradi.

Com que aquest blog mai rebrà un premi ni serà reconegut mundialment, com que mai deixarà de ser un modest espai “familiar” on hi caben tots els meus amics, em permeto el luxe, en plan paranoic total, d’imaginar-me que estic en un teatre atiborrat de gent i que estic nominat als premis de l’acadèmia mundial de blogs. Obviament porto el meu discurset preparat, però no sé si podré pronunciar-lo, ja que els altres nominats suposen una dura competència… després de gairebé dues hores de gala ferragosa, finalment arriba el gran moment. Els presentadors i conductors de la gala es disposen a obrir el sobre… and the winner is… (música de tambors per donar emoció, encara que tots sabeu ja que guanyaré…)
JOAN POCH for “Anar fent que no és poc”!!!!!

Aplaudiments i més aplaudiments, crits de suport i d’admiració, alguna peça de roba interior femenina que cau als meus peus quan pujo a l’escenari… ídol de masses… en definitiva, el meu dia a dia.

“Hola… ara el normal seria dir que no m’ho esperava, que la competència era molt dura i que no sé que dir… mentiria, ja que si no m’esperés guanyar no portaria aquest discurset de pa sucat amb oli preparat…

Total, vull agraïr de cor a tots els que em llegiu habitualment perquè recomforta molt saber que sou a l’altre cantó i també perquè d’alguna manera tots i cadascun de vosaltres heu col·laborat en alguna d’aquestes cent historietes. Vull agraïr al Sr. WordPress el fet que em permeti escriure aquestes historietes. També al Sr. Internet Explorer i al Sr. Safari per permetre’m navegar per això que s’anomena internet. Als de l’ADSL de Telefònica… no sé si agraïr-vos alguna cosa, perquè igual em cobreu per poder-ho fer…

Vull agraïr molt especialment a les meves fonts d’inspiració, la gent anònima que em serveix les historietes en safata. Gràcies per ser i comportar-vos com vosaltres mateixos sou i us comporteu.

Moltes gràcies a tots els que heu fet possible que rebi aquest premi, tan important com immerescut!”

Ovació a la sala. Faig reverències al públic, que comença a fer l’onada i desplega pancartes de suport i admiració vers la meva feina… que és dura la vida del blocaire centenari…

Amics, gràcies.

Deixant petjada…

Per tots és conegut que la humanitat és una espècie animal, més o menys civilitzada que altres espècies veïnes del planeta on ens ha tocat viure. Però som especials. Som una espècie dominant, evolucionada i civilitzada, encara que hi ha casos que ho fan més evident que altres. Som capaços de crear eines per utilitzar-les segons ens convingui, som capaços de riure, de plorar, de mentir, d’emocionar-nos, de solidaritzar-nos…

Amb la nostra intel·ligència hem estat capaços de crear objectes i invents que ens permeten dominar i sotmetre a d’altres espècies, potser més fortes físicament però sense la nostra capacitat intel·lectual. Fins i tot en ocasions som capaços de fer servir aquesta dominància amb nosaltres mateixos. Som competitius, envejosos egòlatres, egoistes, insolidaris i injustos. Som d’alguna manera dolents per naturalesa. Creem guerres, assessinem, violem, robem, ferim, agredim, mentim, maltractem… a vegades per raons polítiques, a vegades per raons econòmiques, al cap i a la fi, quasi sempre per causes tan injustificades i irracionals com la dita aquella de l’ull per ull, dent per dent.

Calibrar a quin nivell d’engany arriba cadascú és ben difícil. Primer de tot perquè mai som sincers del tot per reconèixer els nostres “pecats”. Tampoc som capaços moltes vegades d’assumir el nostre nivell de responsabilitat i sovint fem comparacions amb altres casos semblants per justificar-nos. Amb tota la nostra racionalitat, sovint actuem en calent, sense raonar, moguts per l’impuls del moment, per l’instint. Personalitzar la culpa és complicat i repartir-la en la seva justa mesura és directament impossible. És més senzill tenir un cap de turc i no buscar responsabilitats colaterals, no ofendre suscepibilitats i així evitar una nova “vendetta” comparativa.

I el pitjor de tot és que la gent que passa a la història, els personatges importants, els que estudiàvem de petitets a l’escola, molts dels dirigents polítics passats, actuals i futurs, alts càrrecs en grans empreses, en definitiva, la gent que decideix en la majoria de casos en nom de tots els altres, aquests són els pitjors… i malauradament, són els que passen a la història per ser estudiats per futures generacions.