Archive for the ‘ficcions reals’ category

El rescat: i si truqueu al Equipo A?

10 Juny 2012

Últimament la paraula de moda en els debats polítics i economics espanyols és: RESCAT. Segons alguns era necessari i imprescindible, d’altres deien que no calia, que no ens feia falta. Segons d’altres no es tracta d’un rescat, és un “petit crèdit” amb condicons inmillorables, com si fos per arreglar la cuina de casa… n’hi ha fins i tot  que diuen que cal veure quines condicions implica per veure si s’accepta, com si s’estigués en condicions de triar…

A molts els ha tocat l’orgull “patrio”, ha estat un cop baix a la fanfarroneria, el despilfarro i les actituds sovint “chabacanes” d’aquests individus. Espanya necessita ajuda, tot i ser una superpotència mundial… 

Jo en canvi quan parlen de “rescat” me’n recordo de nou de la meva infància. Recordo per exemple que  el Zorro havia perpetrat més d’un rescat d’algun innocent a la forca, in extremis, a última hora, alimentant el mite. Quin paiu el Zorro… Curiosament ara quan penso en aquest personatge per mi llegendari em ve al cap l’Antonio Banderas, ilustre espanyol, conegut internacionalment per allò de la influència del cine modern… podríem demanar-li a l’Antonio que ens tregui d’aquest merder? Crec que li faria falta ajuda.

I si jo li hagués de recomanar algú sé perfectament a qui recomanaria… “en 1972, un comando compuesto por 4 de los mejores hombres del ejército americano, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si tiene usted algún problema y se los encuentra, quiá pueda contratarlos.. EL EQUIPO A” Síiiiiiiiiiii Aquests sí que no s’estan d’hòsties. Si s’ha de sortir d’un lloc, surten d’on sigui, soldant quatre ferragots i fabricant una tanqueta invencible que llança còctels molotov i amatralla a tots els dolents. El MA reparteix les bufetades que calgui. Especialistes en escapatòries impossibles, n fer volcar el mateix jeep amb les herbes del marge del camí, en rescats imprevistos… a què esperen??? Que els truquin ja!!!!! És que sempre tinc que pensar jo per tots???

Me encanta que los planes salgan bien…

Més val agafar-s’ho en conya

24 gener 2012

Avui amb un dels clients amb els que tracto habitualment parlàvem i repassàvem l’actualitat més recent, com sempre notícies no massa bones… Els que em coneixeu i em patiu quotidianament sabeu que jo sóc dels que faig broma de tot, perquè considero que tot és susceptible de fer mofa, sempre i quan no faltis al respecte a ningú, està clar. És evident també que el sentit de l’humor cadascú se l’agafa com vol i el desenvolupa en major o menor mesura. Igual que jo faig broma de tot, hi ha gent que no fa broma de res. Tot és respectable. A vegades però costa trobar el punt exacte entre ser graciós realment o semblar un “gracioset” de pa sucat amb oli.

Un parell d’exemples, situacions quotidianes, de les que et pots trobar més o menys cada dia:

L’altre dia un senyor al que jo trucava perquè  m’havia deixar nota que així ho fes m’agafa el telèfon i em contesta amb un “Digame?”. A mi em va sortir contestar automàticament “ME”, fort i sec, convençut i sense dubtar. Et pot replicar de moltes maneres i llavors veuràs quin nivell de sentit de l’humor té, comparat sempre amb el teu i si li “ha sentat” bé o no la brometa. Val a dir que en aquest cas va dir “Como dice?”. I jo li vaig dir “si usted quiere que le diga me, yo le digo me.” Va riure una bona estona i després va fer-me la consulta tal com volia.

Un altre dia entra el carter, bastant de la broma normalment, amb allò ple de gent fins la bandera. Arriba al mostrador i em diu “Hola, es que traigo un certificado”. I jo li dic “Pues dile que pase, que no se quede en la puerta, hombre”. En aquest cas l’acudit va fer més gràcia a la gent que esperava que no pas a ell, ho vaig notar. En aquestes casos has d’afegir un “era broma, eh?”. Però ja et quedes amb mal cos…

En definitiva, jo continuaré optant per fer conyeta de tot i més o menys amb tothom, tampoc ho puc evitar. Però si sou una de les víctimes i potser teniu dubtes de la intenció del comentari, feu-me cas, més val agafar-s’ho en conya…

Tensa espera

17 gener 2012

Ja queda poquet, molt poquet. El Sergi encara no s’ha decidit a sortir, no té pressa. De fet, tècnicament la Núria “surt de comptes” el proper divendres dia 20 i per tant encara no tocaria. I sincerament, tampoc cal que tingui pressa en sortir, a vegades el que hi ha per veure tampoc és massa motivador…

Però jo estic desitjant a que es decideixi, espero ansiós la seva arribada i se m’està fent llarga l’espera. Tinc nervis. Molts nervis. Tinc ganes de veure-li la careta, els ullets, sentir el cúmul d’emocions que vaig sentir quan vaig veure el Jofre, emocionar-me al conèixer a aquest tros de mi al que ja m’estimo més que a la meva vida. Sé que em farà sentir emocions úniques i ja l’estimo incondicionalment.

La vida val la pena per experimentar coses com aquestes en primera persona, així que esperarem el que calgui… el Sergi està fent bona la dita aquella que diu que el que és bo, es fa esperar!!!

El canvi d’hora

31 Octubre 2011

Ho sento, per més que ho intento mai he arribat a entendre això del canvi d’hora i l’estalvi energètic. Aquest passat cap de setmana ens han tornat l’hora que ens havien “robat” a finals d’abril, que és quan s’estableix l’horari d’estiu. Ara ja hem entrat a l’horari d’hivern diuen… amb aquesta mesura de moure les hores es veu que estalviem fins a un 5% de la factura energètica, sobretot a les llars particulars. Ho diuen els experts. I jo sempre m’he preguntat: Qui són aquests experts? Que donin la cara… I com ho saben ells?

Poso a funcionar la meva imaginació… es veu que ells (els experts) es divideixen al 50%, la meitat fan el canvi d’horari i l’altra meitat continuen les seves vides normals sense retocar l’hora, malbaratant energia i diners. S’ho juguen al pedra, paper, tisora, perquè l’experiment a uns els hi pot sortir més car que als altres. Heu d’imaginar-vos una colla d’experts vestits amb bata blanca, formant una fila de 2 i fent eliminatòries amb la famosa cantarella “Pedra papeeeeeeeeeeer, tisoraaa!”. Llavors, una vegada assignats els horaris que seguiran cadascun d’ells i passat un mes des d’aquest canvi, comproven les seves factures de la llum respectives i amb una simple regla de 3 es veu que els que han canviat l’hora s’han estalviat un 5% de mitjana en l’import de la factura. Miracle!!!!!!! Com pot ser? Doncs perquè si et toquen l’hora, si et canvien l’hora de llevar-te i la d’anar a dormir, canvies els teus hàbits i engegues menys la llum, mires menys la televisió, els electrodomèstics gasten menys i tu et tornes una millor persona en tots els sentits. On vas a parar… no em direu que no ho heu notat?

Els nostres responsables, els polítics, sempre preocupats pel benestar del poble, apliquen la mesura orgullosos i satisfets, sabent que amb ella ens fan feliços i sobretot ens fan més rics i més energèticament eficients.

Jo estic pensant en que invertir aquest estalvi del 5% que aconseguiré. D’aquesta em faig ric, ja veureu…

D’il·lusió també es viu

4 Octubre 2011

Ell és inestable emocionalment , insegur a vegades i decidit en altres. Però és honrat i sincer. Tinc clar que n’hi ha que són més macos, n’hi ha que són més llestos, n’hi ha que són més rics i n’hi ha que són més importants. També n’hi ha de més joves i de més simpàtics, n’hi ha de triomfadors, exitosos i populars. Hi ha personatges de tots els gustos i colors, però cap que el superi amb il·lusió. I això em provoca des de la distància una reacció de curiositat, amb una extranya barreja entre l’admiració i la llàstima.

Admiració cap a la persona normal i corrent que t’explica la seva il·lusió i la comparteix amb emoció i eufòria, provant d’encomanar-te el convenciment que tot anirà bé. Llàstima per la persona que peca de passarell i que saps perfectament que es fotrà una hòstia com un piano de cua!

Pots preveure o esperar que una cosa anirà bé, de fet una actitud positiva és el primer pas cap a l’èxit final, ja que si ja des del principi no creus en algun propòsit, difícilment anirà bé. Però al mateix temps no cal fer grans castells de cartes que puguin esfondrar-se a la mínima inestabilitat, no cal crear-se altes expectatives difícils d’assolir. Perquè llavors el cop és molt gran, pràcticament insuperable.

I així l’observo i el segueixo, l’admiro i el compadeixo a la vegada i al mateix temps, mentre el jutjo d’amagat, penso que potser jo tampoc sóc tan diferent, que probablement hauria de canviar molts pensaments i moltes actituds perquè algú potser no gaire llunyà, algun personatge quotidià, des d’una suposada objectivitat i pensant en anonimat i a una distància prudencial ben segur que pensa de mi que d’il·lusió també es viu…

El “femillisme” que em cansa

28 Juny 2011

Després d’anys de justificades reivindicacions del feminisme més autèntic  la societat sembla que està evolucionant mica en mica cap a la igualtat entre sexes. Queda molt camí encara per fer i costarà que en segons quins sectors i depenent de quines mentalitats i personatges siguin capaços d’acceptar l’evidència, però tampoc cal oblidar que és feina de tots plegats caminar cap a la direcció correcta.

I quan dic que és feina de tots és perquè ho crec així. Som cadascú de nosaltres els que des del nostre dia a dia i des de la nostra normalitat hem de fer quotidià el que fins ara semblava extraordinari. Més enllà dels acudits facilons i de la conyeta provocativa (s’ha de saber fer conya de tot i amb tothom) últimament em preocupa bastant el to del discurs que està agafant el que jo anomeno “femillisme”. Què és el femillisme? El mateix que el masclisme, però parlant de dones.

Sembla que exaltar les virtuts de les dones i insultar als homes, així en general i de manera injustificada, ha de fer gràcia. Segons aquesta tendència, totes les dones són bones pel fet de ser dones i tots els homes són uns inútils pel fet de ser homes. I si no et fa gràcia el discurs, és que no ets prou modern. A mi em fa la mateixa pena que el discurs masclista contra el que tant han lluitat moltes dones durant molts anys.

Com a conclusió resumiria dient que em cansen els discursos sexistes en general. I el que més em cansa és la gent que se’ls creu i els escampa. A cagar a la via!!!!

Insomni

3 Mai 2011

Últimament i de manera aleatòria, algunes nits no dormo bé, sóc incapaç d’enllaçar més de dues o tres hores seguides de son. Em desperto sovint i no descanso bé. I això em fot sobremanera perquè jo sempre havia estat de dormir fàcil i seguit, una marmota perquè ens entenguem. I és clar, com que no puc dormir, doncs em poso a donar voltes a les coses i, què voleu que us digui, em penso que això tampoc acaba d’ajudar a agafar el son.

En realitat no és que doni voltes a una cosa en concret, tot i que a vegades sí, però normalment en el meu via crucis nocturn començo a repassar mentalment que si m’he deixat de dir-li allò que hauria de dir-li a algú però que mai trobo la situació ni el moment, que si no m’hauria de ratllar tant per les coses, que si allò que t’han explicat d’algú i encara que no et toqui directament també et preocupa, que si hauria de quedar amb aquell amic que tinc abandonat, que si a la feina m’he deixat de fer alguna cosa, que si l’endemà hauria d’anar a comprar… quin estrés!!!! A la que em dono compte estic desvetllat del tot.

Llavors em dic, pensa en coses més avorrides i generals. I m’imagino un món “idílic”, amb retallades i atur en augment, on la gent no arriba a final de mes, amb autopistes on es pot anar a 110 km/h de velocitat màxima, farcides de radars que ens protegeixen i que permeten que estalviem moltíssim combustible, un món meravellós on cada dia es juga un Barça-Madrid infumable on l’àrbitre de torn roba a tots dos equips i els perjudica greument, mentre comandos organitzats dels EUA aniquilen al dolent més dolent de la història i ens alliberen de la seva maldat. No és en Mourinho, ho sento. És l’Osama Bin Laden… i em sento segur i protegit pels que manen i la sensació de tranquil·litat que m’embriaga fa que m’adormi de nou, per despertar-me al cap d’una estona i tornar a començar el meu cercle insòmnic crònic…

Que si faig mala cara, ja sabreu de què és…