Archive for the ‘infància’ category

Dormiu “bandidus”

20 febrer 2014

Ja fa una bona estona que us he posat a dormir, que us he tapat ben tapats i us he explicat un conte nou… avui tocava de cavallers i de castells, avui tocava explicar com el jove i valent cavaller Jofre viu al seu inmens castell, fet de mahons gruixodíssims que no deixen passar a ningú que ell no vulgui… Papa tranquil, jo et protegiré de tots els que et vulguin fer mal, m’ha dit…

Sabeu? M’agrada explicar-vos un conte nou cada dia que us tinc a dormir, inventar-me’l sobre la marxa… m’agrada també cantar-vos la mateixa cançó de bona nit que us havia cantat diàriament, cada dia del món, des de que vau néixer, que us la sabeu de memòria i que m’emociona que sigui així. M’agrada entrar a la vostra habitació i veure com dormiu, sentir-vos respirar profundament i gaudir d’alguna manera també del vostre descans. M’agrada com m’abraceu quan em veieu una mica xof, m’agrada com m’ompliu amb cada petit detall. M’agrada com estimeu. M’agrada la vostra innocència i la vostra espontaneïtat. M’agrada la vostra noblesa i espero que la conserveu tota la vida…

Per vosaltres val la pena tot. Per vosaltres faré el que calgui, aguantaré el que calgui. Us donaré sempre el millor de mi. Sempre. Sou la meva prioritat absoluta, sempre ho heu estat, continueu sent la meva força i el meu camí.

I saps una cosa Jofre? Jo també us protegiré. Per més decaigut que estigui algun cop, per més mal que em facin, per més “monstres dolentots” que vinguin a fer-nos mal expressament allà on saben que poden fer mal, mentre em quedi una bri de força, mentre em quedi una al·lenada d’aire, us protegiré i us acaronaré mentre dormiu. I ja saps que quan no us puc acaronar, us somio i així us tinc més a prop.

Dormiu “bandidus”, jo sempre, sempre, sempre us protegiré…

Sacsejades de la vida

1 juny 2011

Dilluns al matí m’arribava la notícia de la mort d’en Xavi Capdevila, antic company de l’EGB. El que són les coses, m’arribava la notícia a través d’un altre company de l’EGB que se’n va assabentar pel facebook. Lògicament la notícia em va deixar sorprès i afectat, doncs en Xavi era un molt bon tio i tot i que no teníem un contacte freqüent, sempre que ens trobàvem fèiem uns riures i ens allargàvem xerrant hores i hores, parlant de temps passats, de present i també de plans futurs. Era una bona persona, d’això no n’hi ha cap dubte. No sé en quines circumstàncies ha succeït tot, no he pogut contactar amb ningú que ho sàpiga, però el que està clar és que no li tocava, cullons!

I aquestes coses, aquestes sacsejades inesperades que em fot la vida són les que em fan posar els peus a terra i em fan de nou aprendre a relativitzar els problemes, les emprenyades i les prioritats. Tinc clar que aquí només hi estem de pas, però jo vull que aquesta estada, em duri el que em duri, sigui agradable i rodejat de la gent que m’estimo i m’importa. Sempre hi ha coses per celebrar, sempre hi ha motius per riure i fer riure els demés i si els sabem trobar i donar-los la importància que tenen, probablement tindrem una vida una mica millor i també farem que la dels nostres ho sigui.

Xavi, on sigui que estiguis sempre et tindré present i recordaré totes les estones agradables que em vas regalar. Gràcies per tots els moments compartits company i fins sempre!

Dies de pluja

21 octubre 2009

Ara fa dos dies que plou. Tampoc ens hauria d’extranyar trobant-nos en plena tardor, és el que toca (que diuen els grans). A part de ser un comodí d’incalculable valor per les forçades “converses d’ascensor” amb extranys, el fet que plogui a mi m’ha transportat aquest matí a la meva infància. I és que jo recordo que quan em llevava al matí i sentia que estava plovent, em venia una alegria inmensa i corria encara amb els ulls plens de llaganyes, abans de fer qualsevol altra cosa, cap a buscar les meves botes d’aigua. Estava plovent!!! Em podia posar les botes d’aigua!!!

Amb el temps i l’edat veig les coses molt diferents. Ara quan em llevo al matí i veig que plou només tinc ganes de qudar-me dormint hores i hores, fins que no quedi ni un bri d’humitat al carrer i surti un sol ben radiant. I jo crec que el problema, el veritable motiu d’aquest desànim, és que ja no em poso les botes d’aigua. Clar, ara ja no es porta. No està ben vist, sembla ser. I, és clar, sense botes d’aigua, els dies de pluja no són el mateix.

Amb les botes d’aigua em sentia protegit, i no tan sols protegit, em sentia motivat. Fins i tot em veia capaç d’atravessar bassals d’aigua inmensos, xapotejar enmig del carrer, córrer enmig de la pluja… les botes d’aigua em donaven superpoders per resistir els dies plujosos amb la tranquil·litat que res dolent em podia passar. Eren com una assegurança de vida. Fins i tot em sabia greu no poder-me-les posar cada dia, encara que no plogués i tinguéssim sequera. Eren incòmodes per caminar i encara més per jugar a a futbol, però eren ideals per la seguretat i l’autoestima personal.

Que tornin les botes d’aigua siusplau!!!!

La llegenda de Sant Jordi

21 abril 2009

Dijous que ve és Sant Jordi, una diada ben assenyalada a Catalunya, el nostre particular dia dels enamorats. Per aquelles coses ininteligibles que té la vida aquesta festivitat popular no es tradueix en festa nacional… coses de polítics m’imagino…

dibuix_1Bé, el cas és que darrera la diada de Sant Jordi s’amaga una llegenda medieval, aquella que parla d’una vila atormentada per un drac que té les facultats de caminar, nedar i volar i que és capaç de treure foc pels queixals i té un alè ben pudent. Els vilatans sacrifiquen cada dia per sorteig una persona per tal de salvaguardar la integritat del poble sencer i un dia és la mateixa filla del rei la que cau en desgràcia. Tot i els intents de molts ciutadans de sacrificar-se en nom de la princesa, el rei en un acte de justícia i a contracor no ho permet i envia a la seva filla al sacrifici maleït.  La llegenda parla d’un cavaller amb llança i cavall blanc que allibera a la bella princesa de la bèstia ferotge i despiadada que atormenta la vila de Montblanc. El valent cavaller s’enfronta al drac sense cap temor i després d’una llarga i èpica lluita el sotmet clavant-li la llança ben a prop del cor. I mentre la bèstia es desagna, de la seva sang en neixen roses vermelles, símbol de l’amor i la passió i que amb els anys són el preuat regal que els enamorats fem a les nostres dones en senyal d’amor i fidelitat.

La història me la van ensenyar de ben petit a l’escola i és d’aquelles que particularment em costen d’oblidar i que amb els anys i a base d’imaginació infantil he anat alimentant i enriquint. Tinc ganes d’explicar-li la llegenda al meu fill, amb tota mena de detalls i imitant diverses veus. Tinc ganes d’ensenyar-li les nostres tradicions i que les visqui i les gaudeixi tal com faig jo. I potser, qui ho sap, algun dia se’ns apareix un particular Sant Jordi modern a modus de superheroi del celuloide que és capaç de sotmetre el drac que ens atormenta i ens atemoreix i pot alliberar a cadascú de la seva bèstia particular…

Mentrestant aprofito aquestes últimes ratlles per enviar uns quants missatges. Felicitats al meu germà i a tots els Jordis en general i un petonàs i un milió de roses per la meva Núria. T’estimo molt. I pels que em llegiu, us desitjo una bona diada i que la passeu en la millor companyia que pugueu.

Recordant al Genaro…

12 desembre 2008

Ja fa uns quants anys em va donar la dèria de tenir un peix, un d’aquells d’aigua freda, de color taronja o vermell, que resisteixen a tot tipus d’inclemències i de circumstàncies adverses. No us penseu que era un nen, no, que ja començava a entrar en l’adolescència. Vaig anar un matí al mercat i vaig comprar tot el pack complert: el peix, la típica peixera rodona i també un potet de menjar d’aquell que fa tanta pudor, que conté com trossets de papers de colors, que sembla mentida que un ésser viu pugui sobreviure consumint allò.

Aquell peix tenia fusta d’esportista d’elit i ho vaig detectar des del primer moment que el vaig veure a la peixera “general” on estava exposat amb el seus companys d’espècie… Jo el vaig triar a ell i ell de seguida va estar-hi d’acord, sense oposar resistència a la seva captura, entregant-se fiadelment a la disciplina a canvi que jo l’entrenés nit i dia per fer-lo un campió. Li vaig posar Genaro, que potser no és un nom mediàtic, però era el que més bé li quedava.

Imagineu-vos el Genaro dins la seva peixera rodona i jo a fora (a dins no hi cabia ni llavors…), equipat amb un llapis o un boli a modus de pal perseguint l’animaló… el tio era el rei de les distàncies curtes, tenia una reacció de sortida explosiva i un sprint realment demolidor… era l’Usain Bolt dels peixos vermells d’aigua freda!!!! Cos atlètic, fibradet, simpàtic… fins i tot em plantejava posar-li Genarinho de nom artístic, per sortir a competir a l’estranger amb garanties de guanyar la pilota d’or de l’atletisme de peixos. Tots a casa li van agafar carinyo i podríem dir que va entrar a formar part de la família…

Però per desgràcia meva i sobretot del petit Genaro, els meus pares van decidir comprar-li per aquestes dates nadalenques una peixera gran, d’aquelles quadrades, amb més companys peixos, com a premi al seu esforç diari en els entrenaments… i el Genaro, una vegada va estar instal·lat en aquell aquari mai s’hi va adaptar, no va ser-hi mai feliç ni va arribar a congeniar amb els seus companys… podríem dir que aquella nova peixera, que era un paradís per a qualsevol peixot vermell vulgar del mercat mai el va acabar d’omplir. O potser el va omplir massa, no ho sé. El cas és que el Genaro, el meu estimat Genarinho, aquell increïble peix prodigi, va acabar surant a l’aigua de la seva macro peixera tot just uns dies després de la seva estrena, deixant  aquest món sense pena ni glòria, després de tants i tants esforços per arribar a ser una excel·lència de l’esport mundial… i amb ell van marxar tots els somnis compartits de tardes de glòria per les pistes d’atletisme dels aquaris internacionals…

Per tu Genaro va aquest post.

Jo volia ser…

28 octubre 2008

Quan miro enrera i recordo la meva infància, em vénen al cap molts bons records, amb amics, jocs compartits, somnis de futur… i precisament en els somnis de futur de la infantesa m’he posat a pensar avui, en què era el que jo volia fer llavors.

Jo no volia ser bomber, ni austronauta, ni administratiu. Res d’això. Jo volia ser futbolista, però futbolista dels bons, dels que surten a les coleccions de cromos de la lliga. De fet em passava el dia pensant en clau de futbol, driblant objectes inanimats, fent gols a porteries imaginàries o torpedejant la paret del pati de casa dels meus pares amb una pilota, una vegada i una altra. Fins i tot recordo que al menjador de casa i únicament amb una canica i amb les mans, muntava grans “partits de futbol”, fent jo mateix de comentarista, d’entrenador, d’equip local, de visitant i d’àrbitre. Suposo que només recordem la part que ens interessa de quan som petits… De fet, si no podia ser futbolista, també hi havia una altra cosa que volia ser. Superheroi. Bé, més que superheroi, recordo que volia poder posar-me en la pell d’algun dels dibuixos animats o persontages de sèries dels que era fidel espectador. De petit volia ser el Dartacan. Mira, em queia bé… També recordo amb especial admiració al capità enciam (“els petits canvis són poderosos”), l’Oliana Molls i sobretot un dels meus ídols d’infància: en Buck Rogers (amb el seu inseparable Twiki, el robot aquell que només deia: “biribiribiribiribiri”). Dels superherois més clàssics el que més m’agradava era el Spiderman i al Superman i al Batman els hi tenia una mica de tírria, i no sé ben bé per què… potser per la capa…

Però és que seria injust que no anomenés sèries com en McGyver, V (gran sèrie aquesta dels llagardos), El coche fantástico, el Halcon Callejero, El equipo A, “N’hi ha que neixen estrellats”, el superheroe americano… quina qualitat… ja no es fan sèries pels nens com les d’abans… i les que em deixo, segur.

De tot plegat el que em queda és que no he fet realitat els somnis d’infantesa. No sóc ni futbolista ni superheroi, ni tan sols arribo a “pitufo gruñon”… però quasi que millor, que no em veig jo jugant a futbol a aquestes hores que juguen… i després anar a barallar-me amb els dolents disfressat de no sé que… quita, quita…