Archive for the ‘Jofre’ category

Reflexió

26 Setembre 2015

Demà és un dia històric. Així ho sento. Demà aniré a dipositar el meu vot a la urna amb un espectacular “poti-poti”  d’emoció, ilusió i esperança. Estic desitjant que arribi el moment. I espero que com jo, tots i cadascun dels catalans amb dret a vot puguin i vulguin exercir-lo de la mateixa manera que jo, que votin el que vulguin lliurement i sense por, perquè ja mai més ningú s’autoadjudiqui l’abstenció i  la famosa “Catalunya silenciosa”.

Demà votaré convençut del que voto, com mai abans ho havia fet. Demà no votaré a cap partit polític, demà votaré llibertat. I votaré per mi i votaré sobretot pels meus fills, que són la meva vida. Votaré per vosaltres Jofre i Sergi i també per vosaltres Aleix i Roger. Perquè el meu desig és que el resultat del meu vot sumat al de tots els milions de catalans i catalanes que pensen com jo ens permeti encetar el camí cap a un país nou, lliure i just, un país on no haver-nos de sentir estrangers, el nostre país, Catalunya.

Jo ja tinc feta la meva reflexió. De fet la tinc des de fa dies, mesos, anys… Demà un dels desitjos de la meva vida es complirà: Podré votar per la llibertat.

Dormiu “bandidus”

20 febrer 2014

Ja fa una bona estona que us he posat a dormir, que us he tapat ben tapats i us he explicat un conte nou… avui tocava de cavallers i de castells, avui tocava explicar com el jove i valent cavaller Jofre viu al seu inmens castell, fet de mahons gruixodíssims que no deixen passar a ningú que ell no vulgui… Papa tranquil, jo et protegiré de tots els que et vulguin fer mal, m’ha dit…

Sabeu? M’agrada explicar-vos un conte nou cada dia que us tinc a dormir, inventar-me’l sobre la marxa… m’agrada també cantar-vos la mateixa cançó de bona nit que us havia cantat diàriament, cada dia del món, des de que vau néixer, que us la sabeu de memòria i que m’emociona que sigui així. M’agrada entrar a la vostra habitació i veure com dormiu, sentir-vos respirar profundament i gaudir d’alguna manera també del vostre descans. M’agrada com m’abraceu quan em veieu una mica xof, m’agrada com m’ompliu amb cada petit detall. M’agrada com estimeu. M’agrada la vostra innocència i la vostra espontaneïtat. M’agrada la vostra noblesa i espero que la conserveu tota la vida…

Per vosaltres val la pena tot. Per vosaltres faré el que calgui, aguantaré el que calgui. Us donaré sempre el millor de mi. Sempre. Sou la meva prioritat absoluta, sempre ho heu estat, continueu sent la meva força i el meu camí.

I saps una cosa Jofre? Jo també us protegiré. Per més decaigut que estigui algun cop, per més mal que em facin, per més “monstres dolentots” que vinguin a fer-nos mal expressament allà on saben que poden fer mal, mentre em quedi una bri de força, mentre em quedi una al·lenada d’aire, us protegiré i us acaronaré mentre dormiu. I ja saps que quan no us puc acaronar, us somio i així us tinc més a prop.

Dormiu “bandidus”, jo sempre, sempre, sempre us protegiré…

La “tubbicrema” i altres drogues de disseny

13 Abril 2010

Això de ser pare és collonut. Vaig veient com creix el meu fill, com aprèn a caminar, a demanar les coses, com juga… en general us ho resumiria dient que em cau la baba amb el nen i malgrat que ara estic en l’etapa de la santa inquisició (pràcticament tot el que vol tocar, agafar o destrossar porta com a resposta meva un “nooooooo!!!!”), gaudeixo cada dia una mica més d’en Jofre.

Però és que a part d’això, ser pare també comporta altres coses collonudes i curioses, com pot ser mirar els dibuixos animats amb el teu fill. Ara estic en plena època de Teletubbies. I després de patir-los en silenci i mirar d’entendre per quin motiu li fan tanta gràcia al meu fill no he aconseguit arribar a cap conclusió definitiva. No entenc per què Teletubbilàndia està infestat de conills que entren i surten constantment dels seus caus, ni tampoc entenc perquè els Teletubbies conviuen amb la Nunu, que és una mena d’aspirador de color blau, teòricament amb vida pròpia i intel·ligent, que els hi va constantment darrera per netejar o per ballar o per fer el que calgui dins de la casa.

Però el que més em preocupa de tot és la tubbicrema, una mena de substància enganxifosa de color rosat que els teletubbies demanen insistentment i que surt d’una mena d’aixeta que tenen a l’interior de la casa. Per què tanta insistència amb la tubbicrema? Qui els hi subministra? Quins són els ingredients d’aquesta substància extranya? Se’ls hi ha fet mai un control antidòping als teletubbies?

Us confessaré que jo, després d’hores i hores d’observació intentant contestar aquestes preguntes transcendentals, només he arribat a la conclusió que es tracta d’una mena de droga de disseny a la que els ninots de coloraines aquests hi estan enganxats i que els hi fa dir totes les tonteries que diuen i els fa parlar com si fossin gilipolles i repetir tot el que diuen dos i tres vegades sense parar. I és més, m’atreviria a dir que la droga és un derivat substret dels conills, que són atrapats aleatòriament pel molinet gegant que presideix Teletubbilàndia i transformats en la substància enganxifosa al·lucinògena que consumeixen tan impulsivament.

Continuaré investigant sobre el tema, perquè hi ha altres temes d’aquests personatges que em preocupen i als quals busco explicació…

Jofre

31 gener 2010

Veig en tu el millor de la teva mare i meu. Veig en tu el motiu fonamenatal per creure que aquesta vida val la pena. Et miro i despertes sentiments en mi que mai hagués pensat que existissin. Ets sense cap mena de dubte el millor que he fet mai i espero estar a l’alçada que em correspon per mirar de fer de tu una bona persona, un tio noble i amb criteri. Vull dedicar-te le màxim possible dels meus esforços i energies, vull gaudir-te les màximes hores possibles, veure’t créixer i aprendre, veure com superes els petits entrabancs i les pors. Sempre seré ben a prop teu per ajudar-te si em necessites i per deixar-te fer quan així ho vulguis.

Per molts anys Jofre!!!!

Noves rutines

15 Abril 2009

Ja ho sé, ja m’ho havien dit, tothom m’avisava, ja m’ho podia esperar… però el fet que m’ho haguessin avisat no vol dir que no passi o que canviïn les coses. Algunes passen exactament com m’havien dit i d’altres no, però el que està clar és que això de ser pare et canvia moltes rutines que tenies ja preestablertes. Per exemple, ara escric aquest post mentre en Jofre fa una bacaineta reparadora per agafar forces per reclamar la meva atenció d’aquí una estona. D’acord. Ell em dóna una treva i jo escric sobre el tema. És just.

Primer de tot desmonto un mite: abans del part tothom em deia “Aprofita per dormiiiir!!!!”. Doncs bé, sí que és cert que no dormo tantes hores seguides com abans. Resulta que el nen té la curiosa necessitat vital de demanar per menjar durant la matinada i, al llevar-se ell, em desperto també jo. Val a dir que moltes nits només ens desperta una vegada i també haig de confessar que la que ho passa pitjor és la Núria, que es podria considerar que és l’únic restaurant al que el meu fill vol anar i per tant té l’exclusivitat de l’alimentació del Jofre. Però, tot i no dormir com abans, allò que es diu “del tirón”, confesso que dormo prou bé.

A continuació desvelo un secret: No sé exactament per quin motiu, enmig de  la matinada, quan es lleva el Jofre per menjar, a qualsevol hora intempestiva, m’ha agafat la santa mania de destapar-me mentre dura la ingesta d’aliment del meu fill. Insisteixo: no entenc el motiu ni puc justificar la meva conducta. Simplement em destapo. I moltes vegades m’adormo destapat i em desperto després amb fred i pensant perquè collons hauré agafat aquesta dèria…

Finalment confirmo una veritat com un temple, d’aquelles de les que els pares experimentats ja m’havieu avisat: “No seràs mai més puntual i, en qualsevol cas, mai sortiràs de casa a l’hora que havies previst”. Cert! Veritat absoluta! No tan sols no surts a l’hora que havies previst, si no que ja fins i tot la previsió  generosa que fas sempre es veu trencada per extranyes circumstàncies alienes a la teva organització prèvia. Ara, quan quedo amb algú ja directament dic: “Et trucaré quan sortim de casa”. Mai m’ha agradat fer tard i per tant, si no concreto l’hora em dóna la sensació que no faig tard del tot… Val a dir que a vegades aquestes circumstàncies que et fan anar tard poden donar un gir de 180 graus i et poden fer anar sensiblement més d’hora de l’hora prevista i per tant et fa anar pels puestos amb una antel·lació inusitada. Però què vols fer-hi si ja estàs a punt una hora abans del que esperaves…??????

En fi, això de la paternitat et fa agafar noves rutines. M’hi estic adaptant i, què voleu que us digui, a mi m’agrada!!!!!

Història d’un part (capítol 2 L’INGRÉS)

13 febrer 2009

L’INGRÉS

30 de gener de 2009

Després d’apacar el cotxe al pàrquing del Taulí seguint les indicacions de la Núria (que no vol ni sentir a parlar que la deixi a la porta sola mentre jo vaig a aparcar) arribem a l’edifici de Santa Fe, que pels que ja el coneixeu sabeu que està decrèpit i pels que no el coneixeu… doncs està decrèpit!

De seguida ens avisen per passar al consultori 2, que és una mena de sala on hi ha una camilla on posen a la mare i una taula on s’asseu la doctora quan ve, que és molt de tant en tant. A la Núria li posen les corretges i a esperar toca. va tenint algunes contraccions, però la doctora ens diu que “està molt verda” i que per tant, tot i que ens quedarem ingressats, encara va per llarg… val a dir que amb tot això, des del consultori 2 en el que estem entaforats es senten uns crits de dolor d’alguna mare que va de part per alguna sala annexa i que foten realment angúnia. La Núria se m’acolloneix una mica… i jo també, perquè negar-ho. En fi, que va passant l’estona allà posats, fins que ens diuen que ja tenim habitació i que ens pugen allà per esperar que “maduri”. Amb tot això jo faig algunes fotos, que em permetreu que no  posi aquí…

Pugem a l’habitació i veig que la meva sogra no té intenció de marxar a dormir, així que allà estem a l’habitació els tres, per acabar d’estar més nerviosos tots plegats… i apa, anar comptant cada quan venen les contraccions, que a vegades són molt sovint i a vegades tarden molt. Com que la Núria es queixa de molt de dolor, a cosa de quarts de tres de la nit se l’emporten a baix de nou. A mi em diuen que agafi la roba del nen però em deixen fora. Passa ben bé una hora i no em diuen res. Vaig a recepció a preguntar què està passant i finalment em diuen que la tornen a pujar perquè encara no ha dilatat… cullons m’ho podrien haver dit abans!!! Menys mal que vaig anar a preguntar… Són les 5 pràcticament i tornem a l’habitació. Entre els nervis i el cansament, això s’esà fent realment dur…

I avui arribo fins aquí. 

PD: Dir-vos també que he inaugurat un blog dedicat al Jofre, que consisteix bàsicament en un diari fotogràfic del seu dia a dia. Si hi voleu donar un cop d’ull: http://jofrepoch.wordpress.com/

Història d’un part (capítol 1 EL PREPART)

9 febrer 2009

EL PREPART

Dijous, 29 de gener de 2009.

Ja fa dies que la Núria i jo tenim una mena de juguesca per mirar d’encertar quin dia neixerà el nostre fill. Jo dic que s’adelantarà i sortirà el dia 30 de gener i ella diu que es retrassarà i sortirà el dia 9 de febrer. Cap de les dues apostes es basen en cap dada científica, que quedi clar, però cadascú té les seves sensacions. El cas és que el dia transcorre amb certa normalitat, anant a treballar  i arribant al vespre cansadets. Aquest dia es juga el partit de tornada de quarts de final de la copa del rei entre el Barça i l’Espanyol, que havien empatat sense gols al partit d’anada. Els que ja em coneixeu sabeu que sóc perico. I el cas és que ens disposem a mirar el partit amb la tranquil·litat del que no té res a perdre. La Núria té algunes molèsties de tant en tant i jo no paro de recordar-li en to de conya la nostra juguesca. El cas és que el partit acaba amb victòria per 3-2 del “superbarça” contra els suplents de l’Espanyol, que donen la cara en tot moment i ens deixen orgullosos d’haver plantat cara. Anem decidits a dormir perque demà és “Sant tornem-hi”. Li faig més conyeta a la Núria sobre quantes hores ens deixarà dormir el Jofre abans de sortir. Jajajas i jujujus. Són tres quarts de dotze. Apaguem el llum. Jo sóc de son fàcil i pràcticament ja estic adormit quan sento que la Núria em diu:
– Joan, ja podem anar cap a l’hospital 
– Queeeeè?
– Acabo de trencar aigües!
– Hòstia… no fotis… jaaaaa?

 

La Núria poc abans de sortir de casa

La Núria poc abans de sortir de casa

I és clar, aquí comença aquella extranya sensació de saber que arriba EL moment. Doncs au, vinga, a vestir-se toca… crec que amb uns 15 segons ja m’he vestit. A veure, a veure… necessito agafar la bossa amb les coses del nen (jo li dic la “canastrilla del nen”) i també la bossa amb les coses de la Núria (lògicament l’anomeno “canastrilla de la mare”). Bé! Ja ho tinc! La càmara de video i fotos, és important. Ja està! I la Núria encara vestint-se… hem de trucar als pares, no? O ens esperem? Jo truco als meus per informar i per dir-los que de moment no vinguin a l’hospital, que ja els avisaré. De passada sembla que et treus una mica els nervis, però només ho sembla, perquè en realitat hi continuen siguent. Amb tot això ja passem de la mitjanit. Sortim de casa, prèvia foto a la Núria i agafem el cotxe. La Núria ha trucat als seus pares i ells si que vindran a l’hospital, tot i que els diem que no cal… En menys de 5 minuts som al Taulí, gràcies al poc trànsit i a que li foto una mica de canya… tot legal, eh?

 

I avui fins aquí. Demà (si tinc temps) continuaré el relat amb el capítol 2… estigueu al tanto…