Archive for the ‘paranoies’ category

El rescat: i si truqueu al Equipo A?

10 Juny 2012

Últimament la paraula de moda en els debats polítics i economics espanyols és: RESCAT. Segons alguns era necessari i imprescindible, d’altres deien que no calia, que no ens feia falta. Segons d’altres no es tracta d’un rescat, és un “petit crèdit” amb condicons inmillorables, com si fos per arreglar la cuina de casa… n’hi ha fins i tot  que diuen que cal veure quines condicions implica per veure si s’accepta, com si s’estigués en condicions de triar…

A molts els ha tocat l’orgull “patrio”, ha estat un cop baix a la fanfarroneria, el despilfarro i les actituds sovint “chabacanes” d’aquests individus. Espanya necessita ajuda, tot i ser una superpotència mundial… 

Jo en canvi quan parlen de “rescat” me’n recordo de nou de la meva infància. Recordo per exemple que  el Zorro havia perpetrat més d’un rescat d’algun innocent a la forca, in extremis, a última hora, alimentant el mite. Quin paiu el Zorro… Curiosament ara quan penso en aquest personatge per mi llegendari em ve al cap l’Antonio Banderas, ilustre espanyol, conegut internacionalment per allò de la influència del cine modern… podríem demanar-li a l’Antonio que ens tregui d’aquest merder? Crec que li faria falta ajuda.

I si jo li hagués de recomanar algú sé perfectament a qui recomanaria… “en 1972, un comando compuesto por 4 de los mejores hombres del ejército americano, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si tiene usted algún problema y se los encuentra, quiá pueda contratarlos.. EL EQUIPO A” Síiiiiiiiiiii Aquests sí que no s’estan d’hòsties. Si s’ha de sortir d’un lloc, surten d’on sigui, soldant quatre ferragots i fabricant una tanqueta invencible que llança còctels molotov i amatralla a tots els dolents. El MA reparteix les bufetades que calgui. Especialistes en escapatòries impossibles, n fer volcar el mateix jeep amb les herbes del marge del camí, en rescats imprevistos… a què esperen??? Que els truquin ja!!!!! És que sempre tinc que pensar jo per tots???

Me encanta que los planes salgan bien…

D’il·lusió també es viu

4 Octubre 2011

Ell és inestable emocionalment , insegur a vegades i decidit en altres. Però és honrat i sincer. Tinc clar que n’hi ha que són més macos, n’hi ha que són més llestos, n’hi ha que són més rics i n’hi ha que són més importants. També n’hi ha de més joves i de més simpàtics, n’hi ha de triomfadors, exitosos i populars. Hi ha personatges de tots els gustos i colors, però cap que el superi amb il·lusió. I això em provoca des de la distància una reacció de curiositat, amb una extranya barreja entre l’admiració i la llàstima.

Admiració cap a la persona normal i corrent que t’explica la seva il·lusió i la comparteix amb emoció i eufòria, provant d’encomanar-te el convenciment que tot anirà bé. Llàstima per la persona que peca de passarell i que saps perfectament que es fotrà una hòstia com un piano de cua!

Pots preveure o esperar que una cosa anirà bé, de fet una actitud positiva és el primer pas cap a l’èxit final, ja que si ja des del principi no creus en algun propòsit, difícilment anirà bé. Però al mateix temps no cal fer grans castells de cartes que puguin esfondrar-se a la mínima inestabilitat, no cal crear-se altes expectatives difícils d’assolir. Perquè llavors el cop és molt gran, pràcticament insuperable.

I així l’observo i el segueixo, l’admiro i el compadeixo a la vegada i al mateix temps, mentre el jutjo d’amagat, penso que potser jo tampoc sóc tan diferent, que probablement hauria de canviar molts pensaments i moltes actituds perquè algú potser no gaire llunyà, algun personatge quotidià, des d’una suposada objectivitat i pensant en anonimat i a una distància prudencial ben segur que pensa de mi que d’il·lusió també es viu…

El gimnàs. Capítol 1. La indumentària

18 Abril 2011

Ja fa temps que procuro anar sempre que puc al gimnàs ben d’hora al matí, per fer exercici i per alliberar tensions, que bona falta em fa. Ara en aquesta època està més massificat, estem en plena “operació bikini” i es nota. I entre tant personal, el meu entreteniment mentre suo la cansalada es basa en observar la gent  i mirar d’agrupar-la per característiques comuns. He anat descobrint diferents tipòlogies d’usuaris, que miraré de descriure breument en diferents capítols a veure si us sentiu identificats amb algun d’ells. En aquest primer capítol descriuré el meus companys de gimnàs segons la indumentària.

– Els “fashion”: Aquest és un grup que cada vegada prolifera més. Destaquen per la indumentària en general però sobretot pels complements. Són els que porten la samarreta a joc amb les bambes, cada dia d’un color diferent, els pantalons que transpiren, l’ampolla d’aigua ergonòmica, que és del mateix color que el rellotge-pulsòmetre d’última generació, i que igualment ha de combinar amb l’ipod i la tovallola de disseny de la NASA, que segons diversos estudis eixuga la suor com cap altra. Amb tanta tecnologia es passen alguns minuts preparant cada exercici, tot i que la seva obsessió acostuma a ser aconseguir fer els exercicis en la màquina que quedi davant del mirall, per veure en tot moment si van ben conjuntats o si se’ls hi ha arrugat una mica la samarreta

– Els retro: també destaquen per la indumentària, però al contrari que els fashion, aquests van quedar anclats en l’època de”fiebre del sábado noche” o fins i tot alguna època anterior. Porten roba d’esport de quan jugava el Pelé, i xandalls que semblen portats de la película “el planeta de los simios”. Els mitjons de blanc “gastat” amb dues ratlles, una negra i una vermella i el calçat esportiu “JotaJayber”, descatalogat ja fa anys, complementen els pantalonets curts, cuts, curts com els que portava el Migueli i la samarreta del Naranjito que ufanosament llueixen. Serien com els “Torrente” del gimnàs.

– Els guarros: són els que et trobes cada dia que vas al gimnàs i sempre amb la mateixa roba. Existeixen encara que pugui semblar impossible, tot i que afortunadament no són majoria. Amb aquests has d’anar alerta de no trobar-te’ls al vestidor, sobretot quan es treuen les sabatilles…

– Els “desentallats”: Aquest grup engloba tant els que porten roba que els hi va petita, ja sigui perquè és roba de fa uns anys, quan estaven més prims i atlètics i els hi quedava bé i a mida la indumentària actual, com els que porten roba que els hi va gran, perquè s’han aprimat però continuen vestint la mateixa roba de quan estaven més “retxontxos”, així la pèrdua de pes es fa més evident.

Sens dubte es podrien trobar més grups segons la manera de vestir, però aquí us deixo aquesta classificació personal perquè us hi pogueu trobar identificats.

Continuarà…

Dinars de festes

24 Desembre 2010

Ja tenim el Nadal aquí, les llums posadetes al carrer de fa mesos, amb la fira de Santa Llúcia fins i tot ja tancada i els centres comercials farcits d’afamats consumidors en busca del regal perfecte d’última hora. De fet, cada any és una mica el mateix, però en el fons a mi aquestes dates m’acostumen a portar records d’infància, quan ho vivia amb tota la il·lusió i innocència del moment.

El que sí que he pogut observar i constatar amb la gent que conec aquests dies és l’estrés dels que  tenen convidats a casa alguna d’aquestes festivitats tan assenyalades. Perquè no es tracta només de triar el menú i fer menjar per una pila de gent, que per sí ja és prou emprenyador. És que a més cal estar a l’alçada, cal quedar bé. Cal tenir la casa neta, la taula ben parada, la decoració de Nadal correcta, la vaixella brillant…

I per tant el menú no pot ser improvitzat i triar-lo adequadament és una de les feines més feixugues. Sí que és cert que la solució més fàcil pels que els hi toca cuinar és anar al menús clàssics d’aqustes dates, les escudelles, els canelons, els farcits… normalment s’estableix un menú a cada casa que es va repetint cada any. Els que decideixen innovar i anar canviant són els que ho passen pitjor, perquè cada any és una aventura i un nou examen davant la família.

Perquè no ens enganyem, la família és molt maca, és el nostre suport, la base de tot, és bonic retrobar-nos tots a taula en aqusts dies tan assenyalats, però al mateix temps és la que més critica, la que més analitza, la que es fixa en tots els detalls per trobar tot allò millorable. En aquest punt és on normalment les sogres agafen una transcendència important i es transformen en protagonistes. En general totes les sogres causen temor, però n’hi ha unes que són del tipus clàssic, a les que els hi agrada exercir el seu paper de rival temut, d’enemic indòmit, que van disposades a tombar a l’adversari etern, que òbviament pren la forma de gendre o jove, depenent de cada cas particular.

En tot cas, a tots els que pogueu trobar-vos en una situació crítica d’aquest tipus, no patiu. Les batalles es poden guanyar o perdre, però la guerra continuarà sempre més enllà dels dinars de festes. Per tant potser la millor estratègia és la del desgast, la del tantsemenfotisme aparent davant la crítica, la ignorància al rival. I en cas de dubte, unes gotetes d’evacuol al vermut i l’enemic ja no provarà ni el dinar… i és que ja se sap que en l’amor i en la guerra, tot s’hi val!!!!

BON NADAL A TOTHOM (a les sogres també)

Que ve el Papa!!!

5 Novembre 2010

Aquest cap de setmana i per si algú encara no se n’havia assabentat, el Papa de Roma (aquell home vestit completament de blanc i amb cara de reprimidet) visitarà Barcelona, entre mesures de seguretat múltiples i preparatius multimilionaris. Els carrers de Barcelona s’ompliran de gent que saludarà al Papamòbil, que circularà pels carrers que porten dies tallats al trànsit per tan “desitjada” visita

La visita ja és polèmica abans de que sigui efectiva, han sorgit impulsors entusiastes i detractors afèrrims. A mi personalment me la repampimfla que vingui, només lamento la milionada que costarà tota aquesta pantomima, milionada que ja ens tracten de justificar venent-nos allò de que Barcelona serà el centre mediàtic mundial durant la visita del “Sant Pare”.

Però a mi realment el que més em crida l’atenció de tot plegat són les mesures de seguretat que es prenen sempre que aquest personatge va a visitar alguna ciutat o contrada. Resulta que el cotxe va blindat, els carrers s’han de tallar al trànsit, els veïns de la zona han d’anar amb compte de què llencen a la brossa… tot per evitar que algú provi d’atemptar contra sa Santedat. Però jo pregunto: aquest tio no representa que és dels bons? I dels bons representa que és el millor, no? És carn i ungla del Totpoderós, amb la qual cosa jo en trec dues conclusions clares, que em semblen contradictòries amb tanta mesura de seguretat:

1.- Amb el “colegueo” aquest que té amb Déu, de ben segur que si algú prova d’atemptar contra el Papa, “nostre Senyor” enviarà algun Arcàngel o algun superheroi bo d’aquests que hi deuen haver per les planures celestials que pararà l’atac i salvarà a “l’admirat” líder espiritual de l’església catòlica, apostòlica i romana (i el que sigui). Aquí baix podríem estalviar-nos uns calerons, que no ens sobren massa i allà dalt es “marcarien un tanto” i donarien un missatge inequívoc al món que realment Déu existeix.

2.- Suposem que en realitat Déu passa d’intervenir en aquests casos (a vegades té aquestes coses, sobretot quan s’emprenya) però nosaltres que no ho sabem, confiats de la infalible protecció divina no posem mesures de seguretat. I continuem suposant que per algun obscur motiu, algun eixalebrat atempta de manera fatal contra el Papa. És veritat que seria una desgràcia per la societat, més que res perquè hauríem de tornar a aguantar tot el rotllo aquell de la fumata blanca i la fumata negra després de reunions inacabables de tios vestits amb sotanes liles i negres allà al Vaticà. Però en canvi pel Sant Pare seria la hòstia poder anar a reunir-se amb el seu gan Cap, el Totpoderós, i fer llargs passejos per les avingudes celestials, entremig d’angeletes asexuals revoletejant pels cels del cel, tot prenent les millors decisions per l’esdevenir de la humanitat. Allà podria retrobar-se amb el Papa anterior, que un ocellet m’ha dit que no para d’esquiar pels cims més alts de l’Olimp. Reunió de ments priviliades que segur que aniria en benefici de tota la humanitat sense excepció.

No sé, reflexionem-hi…

Dibuixar un somriure

28 Octubre 2010

L’altre dia un dels meus clients, en un petit moment d’agobio a la feina per una tercera persona, em va dir que és impossible mantenir-se enfadat mentre es somriu i que per tant davant d’un moment de possible cabreig el millor és provar de somriure i tot es soluciona, almenys momentàniament. I potser tenia raó, de fet podeu provar-ho. Quan algú us estigui agobiant o incordiant i comenceu a perdre els papers, proveu de dibuixar un gran somriure i veureu com té un efecte autotranquilitzador.

Ara bé, jo sóc de l’opinió que no funciona en tots els casos ni és vàlid en qualsevol situació. No és pot anar per la vida amb el jaja i el juju constant, perquè al final també acabes cansant. Però estareu amb mi que quan entres a algun lloc o et trobes amb algú, conegut o no, i et saluden amb un bon dia i un bon somriure, de cop et sents una mica millor i més positiu.

Doncs això, dibuixeu un somriure, que segur que feu que algú sigui una mica més feliç!

Massa jove o massa gran?

10 Octubre 2010

Arran d’algunes converses en to més o menys irònic que he tingut últimament, m’he decidit a escriure sobre un tema dels que més ens preocupa a la gent, tot i que mirem de donar-li poca importància en segons quines situacions i tota la importància en segons quines altres: l’edat.

És que l’edat no perdona, és implacable i per més que la volguem dissimular o amagar, és la que és i no es pot canviar. En molts moments de les nostres vides la nostra edat no ens va bé. Quan un servidor ha estat un nen o un adolescent, volia fer-se gran per poder prendre les seves pròpies decisions sense dependre de ningú, ser independent i no haver d’obeïr ordres de ningú. És l’època aquella en que quan un vol ofendre a un company de quinta, se li diu que “és un crio”. En aquesta època tots hem mirat de fer coses per semblar més grans en algun moment, ja sigui per poder entrar a les discoteques o per poder impressionar a aquella noia que ens portava boig…

A mesura que et vas fent gran aquesta visió va canviant. Hi ha una època en la que no et planteges massa el tema de l’edat. Quan tens 20 anys et dediques a viure la vida. Estudies, o treballes, o combines les dues coses. Lligar tampoc et costa massa si saps explotar 4 trucs bàsics. Veus als de menys de 18 anys com uns crios i als de més de 30 com uns iaios. És l’època on no necessites fer-te el gran per anar a qualsevol lloc i ets prou jove com per no voler-ho semblar més.

Quan arribes als 30 ho veus diferent, Òbviament no et sembla que siguis un iaio ni molt menys. Aquella visió que tu mateix tenies fa uns anys de la gent de la teva mateixa edat actual ha canviat. Comeneces a utilitzar el comodí aquell de que estàs en la millor època de la teva vida, que és un comodí que ja no deixaràs d’utilitzar a mesura que vagis fent anys. Tens l’avantatge que els més joves que tu no saben si és veritat o no (tot i que no els importa massa) i que els més grans que tu, encara que també ho diuen que estan en els eu millor moment, són més iaios que tu i això no ho poden canviar.

Sigui com sigui, a mesura ue ens fem grans anem augmentant el pressupost en productes per semblar més joves. No és ben bé el meu cas encara perquè tot i que cada vegada em miro les cremes hidratants amb millors ulls, encara em nego a fer-les servir… és una qüestió de dignitat malentesa…

En fi, com a conclusió final us diré que jo tinc la sensació que la vida va molt de pressa i que no puc acabar de gaudir-la tot el que voldria, necessito més temps. Per tant necessito fer-me molt vell, ser molt gran, tenir molts anys, per poder acumular experiències i per poder empapar-me de totes les coses i la gent que m’interessen de veritat. Per tant i com que tinc la intenció de viure molts anys, puc dir sense cap mena de dubte que estic fet un xaval i que, tot i que estic en una època fantàstica, probablement, la millor etapa de la meva vida encara està per venir…