Archive for the ‘política’ category

Reflexió

26 Setembre 2015

Demà és un dia històric. Així ho sento. Demà aniré a dipositar el meu vot a la urna amb un espectacular “poti-poti”  d’emoció, ilusió i esperança. Estic desitjant que arribi el moment. I espero que com jo, tots i cadascun dels catalans amb dret a vot puguin i vulguin exercir-lo de la mateixa manera que jo, que votin el que vulguin lliurement i sense por, perquè ja mai més ningú s’autoadjudiqui l’abstenció i  la famosa “Catalunya silenciosa”.

Demà votaré convençut del que voto, com mai abans ho havia fet. Demà no votaré a cap partit polític, demà votaré llibertat. I votaré per mi i votaré sobretot pels meus fills, que són la meva vida. Votaré per vosaltres Jofre i Sergi i també per vosaltres Aleix i Roger. Perquè el meu desig és que el resultat del meu vot sumat al de tots els milions de catalans i catalanes que pensen com jo ens permeti encetar el camí cap a un país nou, lliure i just, un país on no haver-nos de sentir estrangers, el nostre país, Catalunya.

Jo ja tinc feta la meva reflexió. De fet la tinc des de fa dies, mesos, anys… Demà un dels desitjos de la meva vida es complirà: Podré votar per la llibertat.

Anuncis

El rescat: i si truqueu al Equipo A?

10 Juny 2012

Últimament la paraula de moda en els debats polítics i economics espanyols és: RESCAT. Segons alguns era necessari i imprescindible, d’altres deien que no calia, que no ens feia falta. Segons d’altres no es tracta d’un rescat, és un “petit crèdit” amb condicons inmillorables, com si fos per arreglar la cuina de casa… n’hi ha fins i tot  que diuen que cal veure quines condicions implica per veure si s’accepta, com si s’estigués en condicions de triar…

A molts els ha tocat l’orgull “patrio”, ha estat un cop baix a la fanfarroneria, el despilfarro i les actituds sovint “chabacanes” d’aquests individus. Espanya necessita ajuda, tot i ser una superpotència mundial… 

Jo en canvi quan parlen de “rescat” me’n recordo de nou de la meva infància. Recordo per exemple que  el Zorro havia perpetrat més d’un rescat d’algun innocent a la forca, in extremis, a última hora, alimentant el mite. Quin paiu el Zorro… Curiosament ara quan penso en aquest personatge per mi llegendari em ve al cap l’Antonio Banderas, ilustre espanyol, conegut internacionalment per allò de la influència del cine modern… podríem demanar-li a l’Antonio que ens tregui d’aquest merder? Crec que li faria falta ajuda.

I si jo li hagués de recomanar algú sé perfectament a qui recomanaria… “en 1972, un comando compuesto por 4 de los mejores hombres del ejército americano, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si tiene usted algún problema y se los encuentra, quiá pueda contratarlos.. EL EQUIPO A” Síiiiiiiiiiii Aquests sí que no s’estan d’hòsties. Si s’ha de sortir d’un lloc, surten d’on sigui, soldant quatre ferragots i fabricant una tanqueta invencible que llança còctels molotov i amatralla a tots els dolents. El MA reparteix les bufetades que calgui. Especialistes en escapatòries impossibles, n fer volcar el mateix jeep amb les herbes del marge del camí, en rescats imprevistos… a què esperen??? Que els truquin ja!!!!! És que sempre tinc que pensar jo per tots???

Me encanta que los planes salgan bien…

Els controladors i el seu estrés

8 Desembre 2010

La notícia d’aquest pont ha estat sens dubte la vaga encoberta de controlors que va paralitzar l’espai aeri espanyol durant pràcticament un dia. Hagués pogut ser la meva indisposició intestinal que m’ha privat de gaudir dels dies de festa com hauria volgut, però reconec que aquests contoladors “la han liao parda”, més que els meus budells…

Diverses conclusions en trec jo d’aquesta crisi. Primer de tot que tant el govern com l’oposició han demostrat la seva incompetència i “do de l’oportunitat” un cop més. El govern que després del que ja havia succeït a l’agost amb aquests individus no va prendre les mesures exemplars que haguessin calgut (deu ser per allò del “talante”) i després, com a colofó, per aprovar unes mesures com les que van aprovar, ue sabien de sobra que tindrien reacció,  just abans d’un pont de gran activitat als aeroports. És clar que potser així s’asseguraven la reacció de la gent  i de tota l’opinió pública en contra dels controladors i les mesures impopulars que havien de prendre quedaven jusificades. L’oposició, com sempre, en la seva línia d’oportunisme i el seu discurs repetitiu i destructiu que a mi particulament em cansa molt. Caldria que recordessin que gran culpa de la situació actual la tenen les decisions que ells van pendre amb aquest colectiu (i amb altres) i dels privilegis concedits  quan governaven el país amb la fórmula de l’especulació i el tantsemenfotisme de costos de tot plegat.

Però el millor de tot d’aquest patètic espectacle nacional són les justificacions d’un colectiu cremat” per le seves “dures” condicions laborals, que els porten a cobrar sous “miserables” de 200.000 Euros anuals de mitjana aplicant ja la rebaixa plantejada pel govern i amb “llargues” jornades  de 8 hores diàries i sis setmanes de vacances. És clar, això és” inaguantable” per a qualsevol. I en lloc de protestar com la llei permet, amb convocatòria de vaga i fent servir els seus drets, la millor solució que han trobat és no presentar-se a treballar massivament al·legant baixa laboral, paralitzant absolutament un país i trepitjant els drets de tota la resta de ciutadans d’aquest país i fins i tot de ciutadans d’altres nacionalitats.

Doncs bé, si de mi depengués us asseguro que utilitzaria tots els recursos de l’estat i totes les possibilitats que dóna la llei per aplicar-los a tots i cadascun d’aquests cràpules el màxim càstig possible. Però malauradament no depèn de mi i, tot i que espero equivocar-me, crec que la cisi es solucionarà amb un càstig menor per algun cap de turc, per fer callar al populatxo i poca cosa més.

I “ancha es Castilla”…

Eleccions 2010

29 Novembre 2010

Per fi s’han acabat les eleccions. Els electors ja hem parlat a les urnes i ara és l’hora dels anàlisis d’experts. Jo que no ho sóc (d’expert) també em veig capacitat per arribar a les meves pròpies conclusions, que són les següents desglosades per partits:

1.-CIU: han guanyat clarament, tal com preveien les enquestes. Personalment penso que més que per discurs o programa o per mèrits propis, el mal fer del govern que per fi s’acaba i la situació econòmica global els hi ha posat en safata. Espero que sàpiguen aprofitar el vot de confiança de la majoria de la gent del país per redreçar una situació que em temo que està molt pitjor del que creiem. Consell: que aixequin les estores i ens expliquin l’estat financer de la Generalitat…

2.- PSC-PSOE: Com era previsible, se l’han fotut. És el que té jugar sempre a criticar el rival sense proposar res, continuar parlant de polítiques de fa 10-15 anys en lloc de fer política i governar un país, patir una manca de lideratge galopant, deixar-se arrossegar per les decisions que es prenen a Madrid i haver format un govern que no se’l creia ningú. No se l’han fotut més forta perquè tenen una massa de gent que els votaria encara que el candidat fos una pedra o un ninot (i aquesta vegada no parlo del Montilla, que consti). Consell: Per les properes eleccions podrien anar pensant en alguna proposta per fer, més enllà de criticar a la “competència”.

3.- PP: els millors resultats de la seva història a Catalunya. Amb un discurs d’exaltació del nacionalisme espanyol i un punt de xenofòbia n’han tingut més que prou. Si a part de buscar l’electorat reaccionari i ranci al que busquen, les seves propostes fossin més integradores, de ben segur que encara haurien millorat el seu resultat. A ells els hi interessa molt aquesta divisió de Catalunya entre els “bons catalans” i els “mals catalans” que alguns s’entesten a fer. Consell: és una mica pesadet que facin el discurs en català i després el repeteixin en castellà… perdoneu, però algú ho havia de dir…

4.- ICV: Han salvat bastant bé la caiguda. Tot i que no comparteixo moltes de les propostes d’aquesta formació, haig de dir que crec que han fet una campanya exemplar, defensant el seu programa i fent propostes constructives, amb les que s’hi pot estar d’acord o no, però almenys han proposat. Val a dir que crec que si el Saura hagués repetit de candidat, l’hòstia que s’haguessin fotut hagués estat històrica. Consell: espero que facin una oposició constructiva, igual que han fet amb la campanya. Seria el millor exemple pels seus antics socis de govern.

5.- ERC: Aquests han pagat el seu mal fer. L’hòstia ha estat increïble, i potser encara s’haguessin merescut que fos més forta. No es pot fer demagògia i jugar amb un país com ho han fet ells. Consell: cal que facin un replantejament de lideratges i d’objectius. La credibilitat que transmenten és nul·la.

6.- SI: Ja tenim al que faltava pel duro. El “capo” ja té cadireta i ben segur que anirà avergonyint a la majoria de catalans que no el podem ni veure. Però aquest és el “joc democràtic” i ens hem d’aguantar. Que personatges d’aquest nivell tinguin representació parlamentària em fan pensar que potser sí que hagués hagut de votar a la Carmen de Mairena. Ja que montem un circ, doncs que hi hagi els millors protagonistes possibles. Consell: ¡¡¡que no os embauquen!!!

7.- C’s: Han consolidat els seus fidels seguidors. Consell: podrien dir-se directament “ciudadanos”, no?

Conclusió final: Pel que deien alguns, semblava que aquestes eleccions havien de ser claus per l’independentisme català, després de la manifestació multitudinària contra la sentència del TC. Doncs bé, les urnes han parlat i al meu entendre no els han deixat en gaire bon lloc. La gent ha posat a dalt de tot el nacionalisme català però sense extremismes. El discurs de l’exaltació nacional i el sobiranisme potser ha servit perquè alguns agafin cadira, però el que ha provocat ha estat la pujada de la dreta espanyola, i això sí que em preocupa.

I ara, a treballar tot Cristo!

Esclaus de la seva pròpia ignorància

14 Juliol 2010

Procuro no veure’ls i no escoltar-los gaire, però de tant, quan tinc alguna petita crisi d’identiat, confesso que els utilitzo per refermar les meves motivacions personals.

Són ofensius, rancis, mentiders, malintencionats i ressentits. Són tot allò que jo no voldria ser mai, són tot el que la meva ètica personal em fa detestar. Destil·len odi i rancúnia i pretenen imposar-lo a la gent del carrer, a les persones normals i corrents, al ciutadà anònim. Ens dibuixen una ficció horrorosa i apocalíptica, una ficció que ells desitjarien que fos realitat per vanagloriar-se dels seus arguments buits de contingut i no haver-se d’empassar tant sovint tot el verí que vomiten diàriament.

Afortunadament els fets no deixen lloc al dubte i inequívocament  demostren que no tenen raó i que no l’han tingut mai. Però tot i que la realitat els hi dóna l’esquena, em preocupa la gent que se’ls creu, els escolta i accepta les seves mentides com a dogmes de vida. I potser aquesta és la veritable intenció d’aquests petaners: crear exèrcits de  “militants de la mentida”, d’ignorants que no contrasten cap de les fal·làcies que els hi aboquen diàriament i es deixen portar pel poder mediàtic d’aquests impostors.

No anem bé…

Ja hi ha data

3 Març 2010

Finalment ja tinc data per l’operació de genoll que espero des de fa uns 25 mesos aproximadament: dimecres que ve, dia 10 de març m’operaran. Com podeu imaginar no és una cosa que faci massa ilusió però és necessària per l’estabilitat de l’articulació… doncs vinga!

Val a dir que aquesta mateixa setmana a les notícies parlaven de les llistes d’espera, excusant-se que no s’havien pogut reduïr però que tampoc havien augmentat. Quins cullons! Parlaven dels terminis de diversos tipus d’operacions i concretament  que la mitjana d’espera per les artroscòpies estava en torn als 5-6 mesos… m’imagino que hi deu haver molta gent a Catalunya que com a molt es deu haver d’esperar 1 o 2 dies perquè li facin, perquè si no, no entenc aquestes dades i d’on surten aquestes mitjanes. Jo he haut d’esperar 25 mesos!!!

En fi, com sempre la política i les mentides, que no poden viure ni es poden entendre l’una sense l’altra…

De professió oportunista

5 febrer 2010

Ja és ben veritat que a la vida s’han de saber aprofitar les oportunitats, perquè moltes vegades només les tens una vegada i si la deixes escapar, passes la resta de la vida lamentant la teva indecisió. A vegades tornen a passar una segona vegada, com si per gràcia divina se’t concedís la redempció de la culpa passada. I si també la deixes escapar de nou, no quden prou lamentacions al món per apaivagar la teva pena.

És clar que hi ha classes i classes d’oportunitats. Hi ha gent que es lamenta anys i anys per no haver assistit a un concert de rock d’una banda ara ja desapareguda o per no haver guardat aquell telefon d’aquella noia que va conèixer en una nit de festa. Són oportunitats de poca volada, a priori. En un nivell superior hi ha els qui lamenten no haver acceptat aquella feina que li van oferir en la que hagués pogut progressar, els que es pregunten perquè no va comprar aquella casa que ara veuen que era una ganga, aquell que no va gosar iniciar aquell negoci que hagués funcionat tan i tan bé… frustacions totes elles més ambicioses i personals. En qualsevol cas, a tots en algun moment se’ns ha escapat alguna oportunitat que hem lamentat, sigui de més o de menys imporància.

A l’altre cantó de la balança hi ha els oportunistes professionals, que en aquest país on m’ha tocat viure és una espècie abundant. Moltes vegades també se’ls anomena “chaqueteros”, pilotes o venuts. Són aquells que aprofiten un èxit aliè per fer-se propaganda a favor d’ells, els que aprofiten les oportunitats encara que s’hagin d’arrossegar i s’hagin d’humiliar, els que no entenen el concepte de treball en equip. Són els que no tenen problemes en dir-te avui blanc i demà negre, els que prometen solucions impossibles, els que es mouen simplement per interès. Si voleu trobar exemples d’aquest tipus de personatge adreceu les vostres mirades cap als polítics i els seus arguments, sigui quin sigui el seu partit i la seva ideologia. Són autèntics professionals (i mai més ben dit) de l’oportunisme. Des de les eleccions (mai ningú reconeix un mal resultat), fins l’acció de govern o d’oposició. Tot és oportunisme de pa sucat amb oli.  Lògicament qualsevol persona sense escrúpols que estigui disposat a jugar a la demagògia i que d’ella en faci el seu discurs “salvador” pot entrar en la roda oportunista i fer-se polític.

Ben segur que aviat es col·locarà, per això només li cal ser oportunista…