Archive for the ‘que és maca la vida’ category

Reflexió

26 setembre 2015

Demà és un dia històric. Així ho sento. Demà aniré a dipositar el meu vot a la urna amb un espectacular “poti-poti”  d’emoció, ilusió i esperança. Estic desitjant que arribi el moment. I espero que com jo, tots i cadascun dels catalans amb dret a vot puguin i vulguin exercir-lo de la mateixa manera que jo, que votin el que vulguin lliurement i sense por, perquè ja mai més ningú s’autoadjudiqui l’abstenció i  la famosa “Catalunya silenciosa”.

Demà votaré convençut del que voto, com mai abans ho havia fet. Demà no votaré a cap partit polític, demà votaré llibertat. I votaré per mi i votaré sobretot pels meus fills, que són la meva vida. Votaré per vosaltres Jofre i Sergi i també per vosaltres Aleix i Roger. Perquè el meu desig és que el resultat del meu vot sumat al de tots els milions de catalans i catalanes que pensen com jo ens permeti encetar el camí cap a un país nou, lliure i just, un país on no haver-nos de sentir estrangers, el nostre país, Catalunya.

Jo ja tinc feta la meva reflexió. De fet la tinc des de fa dies, mesos, anys… Demà un dels desitjos de la meva vida es complirà: Podré votar per la llibertat.

Sergi

28 gener 2013

Avui fa un any que vas venir al món. I malgrat tot el temps que ha passat, tinc la sensació que tot ha anat molt ràpid i que no m’ha donat temps de parar-me a gaudir de tu tot el que voldria.

M’agrada veure que tens caràcter, que ja et fas valer de ben petit, que ets alegre i que somrius amb facilitat, m’agrada que siguis espavilat i que donis molta guerra. M’agrades quan rius, perquè encomanes alegria i també quan plores, perquè sempre ho fas de manera sentida per reclamar el que vols i desitges en aquell moment. No deixis mai de reclamar el que vols i de lluitar per aconseguir-ho, fes-me cas. Aniràs canviant i t’aniràs fent com a personeta i jo procuraré ser-hi sempre i donar-te el millor de mi. Probablement no sóc el millor exemple per res, però t’estimo més que a mi mateix i procuraré no fallar-te mai i ser-hi sempre que em puguis necessitar. I així, algun dia, quan tinguis la meva edat i puguis llegir això que t’escric, vull que et puguis sentir orgullós del teu pare com ben segur que jo ho estaré de tu tota la vida.

Per molts anys fill.

Més val agafar-s’ho en conya

24 gener 2012

Avui amb un dels clients amb els que tracto habitualment parlàvem i repassàvem l’actualitat més recent, com sempre notícies no massa bones… Els que em coneixeu i em patiu quotidianament sabeu que jo sóc dels que faig broma de tot, perquè considero que tot és susceptible de fer mofa, sempre i quan no faltis al respecte a ningú, està clar. És evident també que el sentit de l’humor cadascú se l’agafa com vol i el desenvolupa en major o menor mesura. Igual que jo faig broma de tot, hi ha gent que no fa broma de res. Tot és respectable. A vegades però costa trobar el punt exacte entre ser graciós realment o semblar un “gracioset” de pa sucat amb oli.

Un parell d’exemples, situacions quotidianes, de les que et pots trobar més o menys cada dia:

L’altre dia un senyor al que jo trucava perquè  m’havia deixar nota que així ho fes m’agafa el telèfon i em contesta amb un “Digame?”. A mi em va sortir contestar automàticament “ME”, fort i sec, convençut i sense dubtar. Et pot replicar de moltes maneres i llavors veuràs quin nivell de sentit de l’humor té, comparat sempre amb el teu i si li “ha sentat” bé o no la brometa. Val a dir que en aquest cas va dir “Como dice?”. I jo li vaig dir “si usted quiere que le diga me, yo le digo me.” Va riure una bona estona i després va fer-me la consulta tal com volia.

Un altre dia entra el carter, bastant de la broma normalment, amb allò ple de gent fins la bandera. Arriba al mostrador i em diu “Hola, es que traigo un certificado”. I jo li dic “Pues dile que pase, que no se quede en la puerta, hombre”. En aquest cas l’acudit va fer més gràcia a la gent que esperava que no pas a ell, ho vaig notar. En aquestes casos has d’afegir un “era broma, eh?”. Però ja et quedes amb mal cos…

En definitiva, jo continuaré optant per fer conyeta de tot i més o menys amb tothom, tampoc ho puc evitar. Però si sou una de les víctimes i potser teniu dubtes de la intenció del comentari, feu-me cas, més val agafar-s’ho en conya…

Tensa espera

17 gener 2012

Ja queda poquet, molt poquet. El Sergi encara no s’ha decidit a sortir, no té pressa. De fet, tècnicament la Núria “surt de comptes” el proper divendres dia 20 i per tant encara no tocaria. I sincerament, tampoc cal que tingui pressa en sortir, a vegades el que hi ha per veure tampoc és massa motivador…

Però jo estic desitjant a que es decideixi, espero ansiós la seva arribada i se m’està fent llarga l’espera. Tinc nervis. Molts nervis. Tinc ganes de veure-li la careta, els ullets, sentir el cúmul d’emocions que vaig sentir quan vaig veure el Jofre, emocionar-me al conèixer a aquest tros de mi al que ja m’estimo més que a la meva vida. Sé que em farà sentir emocions úniques i ja l’estimo incondicionalment.

La vida val la pena per experimentar coses com aquestes en primera persona, així que esperarem el que calgui… el Sergi està fent bona la dita aquella que diu que el que és bo, es fa esperar!!!

2011, un any que m’ha passat volant

30 desembre 2011

Com acostuma a ser habitual quan s’arriba al final d’un període, va sent hora de fer balanç d’aquest any que deixem enrera. El 2011 ha estat per mi un any ràpid, en el sentit més literal, ja que pràcticament ni m’he n’he adonat i ja s’està acabant.

Això té la seva part posititiva, quan les coses em passen ràpid vol dir que he fet moltes coses i pràcticament no he tingut temps d’avorrir-me, vol dir que tinc il·lusions i metes per les que lluitar, que tinc amics als que ajudar, amb els que puc riure i plorar, persones a les que estimar incondicionalment, vides per omplir… de fet així ha estat, l’any que ara deixem m’ha suposat un cúmul de sentiments, a vegades positius i a vegades no tant, m’ha suposat tornar-me a il·lusionar amb la propera arribada del Sergi, el que serà el meu segon fill.

Però  l’any 2011 que estem a punt de deixar també m’ha exigit a molts nivells, tant laboral com personalment, m’ha demanat grans dosis de reflexió i de comprensió, en el sentit més ampli que us pogueu imaginar, i precisament per això m’ha desgastat en molts sentits, sobretot mentalment. Cada vegada més necessito desconectar de tots i de tothom i tenir algun temps per mi i únicament per mi, necessito trobar-me a mi mateix, perquè moltes vegades sento que no hi sóc i fins i tot em costa reconèixer-me. Busco inspirar-me, busco complicitats perdudes, trobar refugi a les meves pors, trobar-me a mi mateix…

Clar que si fem cas als maies i sobretot al seu calendari, l’any 2012 és l’últim de la civilitació humana tal com l’entenem, així que és qüestió d’aprofitar-lo. A mi personalment no em va gaire bé que s’acabi el món precisament ara, però ja intentaré enraonar amb algun descendent dels maies a veure si arribem a algun tipus d’acord per signar una pròrroga… ja us aniré informant.

Però vull fer balanç positiu de l’any que deixo i sobretot vull pensar que l’any 2012 serà millor, neixerà el meu fill i vull que sigui un any especial i important per mi i per tots els que m’importeu. Així que tots plegats farem el que calgui perquè sigui així.

Fem del 2012 un any ben especial. Feliç any nou!!!!

El canvi d’hora

31 octubre 2011

Ho sento, per més que ho intento mai he arribat a entendre això del canvi d’hora i l’estalvi energètic. Aquest passat cap de setmana ens han tornat l’hora que ens havien “robat” a finals d’abril, que és quan s’estableix l’horari d’estiu. Ara ja hem entrat a l’horari d’hivern diuen… amb aquesta mesura de moure les hores es veu que estalviem fins a un 5% de la factura energètica, sobretot a les llars particulars. Ho diuen els experts. I jo sempre m’he preguntat: Qui són aquests experts? Que donin la cara… I com ho saben ells?

Poso a funcionar la meva imaginació… es veu que ells (els experts) es divideixen al 50%, la meitat fan el canvi d’horari i l’altra meitat continuen les seves vides normals sense retocar l’hora, malbaratant energia i diners. S’ho juguen al pedra, paper, tisora, perquè l’experiment a uns els hi pot sortir més car que als altres. Heu d’imaginar-vos una colla d’experts vestits amb bata blanca, formant una fila de 2 i fent eliminatòries amb la famosa cantarella “Pedra papeeeeeeeeeeer, tisoraaa!”. Llavors, una vegada assignats els horaris que seguiran cadascun d’ells i passat un mes des d’aquest canvi, comproven les seves factures de la llum respectives i amb una simple regla de 3 es veu que els que han canviat l’hora s’han estalviat un 5% de mitjana en l’import de la factura. Miracle!!!!!!! Com pot ser? Doncs perquè si et toquen l’hora, si et canvien l’hora de llevar-te i la d’anar a dormir, canvies els teus hàbits i engegues menys la llum, mires menys la televisió, els electrodomèstics gasten menys i tu et tornes una millor persona en tots els sentits. On vas a parar… no em direu que no ho heu notat?

Els nostres responsables, els polítics, sempre preocupats pel benestar del poble, apliquen la mesura orgullosos i satisfets, sabent que amb ella ens fan feliços i sobretot ens fan més rics i més energèticament eficients.

Jo estic pensant en que invertir aquest estalvi del 5% que aconseguiré. D’aquesta em faig ric, ja veureu…

Una bonanova: que ve el Sergi!!!

27 agost 2011

Ara que ja definitivament s’acaben les vacances i que lògicament ja tenim a sobre el síndrome de mala hòstia postvacacional, ha arribat el moment de fer oficial una notícia d’aquelles inmillorables, una bonanova per fer oblidar la destrempada del final le vacances: La majoria dels que em coneixeu ja ho sabeu, perquè us ho he dit en persona, però per si hi ha algú que encara no n’està assabentat us comunico que si tot va com ha d’anar, el proper mes de gener neixerà el Sergi, el germanet del Jofre!!! És una de les millors notícies que es poden donar, d’això no n’hi ha dubtes. Així que ja ho veieu, la família augmenta!

Aquestes vacances hem dedicat alguns dels dies a fer lloc al pis pel nou habitant que està en camí, hem reubicat l’habitació per fer-hi espai per algun armari més, que també està en camí, per poder encabir tota la nova robeta i “menatge” del petit Sergi… se’ns gira feina!!! Serà un tornar a començar, seran nits en vetlla, serà estar pendent que el Jofre qno agafi massa gelos, tornar a canviar bolquers. Seran dos cadiretes al cotxe, serà doble ració de paciència… però què voleu que us digui, jo en tinc moltes ganes!!! Recordeu-me això que ara dic quan faci una cara de circumstàncies amb ulleres de pam i em queixi de les nits d’insomni…