Archive for the ‘superherois’ category

El rescat: i si truqueu al Equipo A?

10 Juny 2012

Últimament la paraula de moda en els debats polítics i economics espanyols és: RESCAT. Segons alguns era necessari i imprescindible, d’altres deien que no calia, que no ens feia falta. Segons d’altres no es tracta d’un rescat, és un “petit crèdit” amb condicons inmillorables, com si fos per arreglar la cuina de casa… n’hi ha fins i tot  que diuen que cal veure quines condicions implica per veure si s’accepta, com si s’estigués en condicions de triar…

A molts els ha tocat l’orgull “patrio”, ha estat un cop baix a la fanfarroneria, el despilfarro i les actituds sovint “chabacanes” d’aquests individus. Espanya necessita ajuda, tot i ser una superpotència mundial… 

Jo en canvi quan parlen de “rescat” me’n recordo de nou de la meva infància. Recordo per exemple que  el Zorro havia perpetrat més d’un rescat d’algun innocent a la forca, in extremis, a última hora, alimentant el mite. Quin paiu el Zorro… Curiosament ara quan penso en aquest personatge per mi llegendari em ve al cap l’Antonio Banderas, ilustre espanyol, conegut internacionalment per allò de la influència del cine modern… podríem demanar-li a l’Antonio que ens tregui d’aquest merder? Crec que li faria falta ajuda.

I si jo li hagués de recomanar algú sé perfectament a qui recomanaria… “en 1972, un comando compuesto por 4 de los mejores hombres del ejército americano, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si tiene usted algún problema y se los encuentra, quiá pueda contratarlos.. EL EQUIPO A” Síiiiiiiiiiii Aquests sí que no s’estan d’hòsties. Si s’ha de sortir d’un lloc, surten d’on sigui, soldant quatre ferragots i fabricant una tanqueta invencible que llança còctels molotov i amatralla a tots els dolents. El MA reparteix les bufetades que calgui. Especialistes en escapatòries impossibles, n fer volcar el mateix jeep amb les herbes del marge del camí, en rescats imprevistos… a què esperen??? Que els truquin ja!!!!! És que sempre tinc que pensar jo per tots???

Me encanta que los planes salgan bien…

Anuncis

Els galtes

18 Octubre 2010

A tots ens ha passat més d’una vegada que necessitem trobar aparcament urgentment per fer algun encàrrec, ja sigui deixar alguna cosa o recollir-ne alguna. O per recollir o deixar alguna persona en algun lloc. Aquesta parada pot ser una cosa puntual o pot ser una parada habitual, diària fins i tot, com per exemple acompanyar el fill o net a l’escola. En aquests casos, la gent acostumem a saltar-nos les normes de circulació i aparquem a algun lloc en el que no està permès, mirant de complir el nostre objectiu en la major brevetat possible. Si es tracta de deixar el nen a l’escola, s’agafa el nen i se’l deixa a l’escola. Si hem de descarregar un paquet, s’agafa el paquet i es descarrega. És qüestió de molestar molt poca estona i fins i tot si es posa voluntat, es pot aconseguir no molestar a ningú. I si no som prou ràpids en realitzar la nostra tasca i la nostra infracció molesta a algú, el que cal fer és demanar disculpes i rectificar immediatament.

Però en aquestes situacions quotidianes en la que tots ens veiem atrapats en algun moment de les nostres vides, el que es troba com peix a l’aigua és el superheroi que us presentaré avui: el galtes. El galtes no té cap problema en aparcar allà on sigui, molestant a qui sigui i saltant-se les més bàsiques normatives de circulació i normes de convivència. El galtes aparca en un gual, baixa del cotxe amb tota la “patxorra”, es posa la jaqueta, deslliga el nen, li acomoda la maleta, li torna a treure la maleta quan se n’adona que no li ha posat la jaqueta, li posa la jaqueta, li torna a acomodar la maleta, tanca el cotxe, el torna a obrir perquè recorda que s’ha deixat el mòbil, agafa el mòbil i torna a tancar. Acompanya el nen fins la porta i allà s’atura a xerrar animosament amb d’altres pares que, aquests sí, han aparcat correctament o han vingut caminant. El galtes s’extranya quan la persona que paga plaça d’aparcament toca el clàxon perquè ell tregui el cotxe d’allà on no pot estar estacionat. Continua la seva conversa de manera impertorbable, demostrant una sordera selectiva digna d’admiració.  Davant la insistència del pesat que pretén entrar a l’aparcament, es veu obligat a dirigir-se cap al cotxe, mostrant evidents signes de contrarietat i demanant explicacions a l’energumen que li farà moure el cotxe. “No es pot anar amb tantes presses, només és un momentet” li diu. El galtes es treu la jaqueta amb tota la parsimònia del món i la plega curosament. No és qüestió que quedi arrugada. Puja al cotxe, es col·loca el cinturó de seguretat i en aquell moment el truquen per telèfon. No pot fer esperar la trucada, així que li fa un gest a l’incívic que “injustificadament” continua volent entrar al pàrquing, demanant que s’esperi un momentet que ha d’atendre la trucada. Quan veu que el personatge del cotxe que s’espera posa el fre de mà i baixa amb evidents símptomes de cabreig, puja la finestreta ràpidament i tanca el cotxe per dins, mentre continua la seva conversa i amb el dit índex li fa gestos de que està boig a l’incivilitzat que en aquells moments ja l’insulta des de l’exterior. Finalment, contrariat, el superheroi engega el cotxe i se’n va, incrèdul i indignat per l’actitud violenta i incívica del propietari de gual on ell només havia aparcat un momentet de res…

El déu que el va parir…

Admirator

18 Març 2010

Avui toca parlar d’un superheroi relativament modern, vingut a més arran de les xarxes socials d’internet. És un superheroi  bastant comú, de qualsevol edat , sexe o tendència política. El superheroi que us presento avui és en Admirator.

I quins superpoders té el nostre Admirator? Doncs bàsicament té una gran capacitat per admirar i idolatrar el que sigui. El nivell i volum d’aquesta capacitat d’admiració pot ser variable, podent ser fan únicament d’una persona o cosa o institució de manera malaltissa, així com també podent ser poliadmirador d’infinitats de coses, persones o animals. L’Admirator és una evolució del/la típic/a fan histèric/a, és una millora tecnològica d’aquest exemplar clàssic de tots els temps. Sense anul·lar les seves anteriors virtuts, l’Admirator és capaç d’idolatrar a la distància, sense necessitat de mantenir-se aferrat a una tanca metàl·lica mentre crida al límit de la resistència de les seves cordes bucals atrevides propocions sexuals deshonestes al seu admirat, o sense haver de llançar la seva roba interior més picantona a un escenari o a una plaça de toros… No, ara ja no es limita només a això. Ara pot realitzar un seguit d’accions des de l’ordinador de casa, pot crear grups d’admiració, o afegir-se als milers dels que ja hi ha creats, pot enviar missatges de correu, baixar-se fotos i videos…

Avui en dia una persona aparentment normal pot ser un Admirator anònim en fase precoç, que pot adjuntar-se a centenars i fins i tot a milers de grups d’aquests que hi ha pel facebook, podent entrar fins i tot en la contradicció d’admirar al mateix temps la Nocilla i la Nutela, o preferir el Bic Naranja i també el Bic Cristal, admirant per tant sense criteri establert ni mesura proporcionada.

Què? En coneixeu algun d’Admirator, oi?

Mutacions calòriques: en Calorator

6 Juliol 2009

Fa calor, molta calor. No he fet cap descobriment, en sóc ben conscient. El sol apreta de valent i fa pujar la temperatura del termòmetre de manera implacable. La gent es va deshidratant “pels puestos”, augmenta el consum d’energia elèctrica degut als aires acondicionats, gastem més aigua… tot sembla més caòtic quan pugen les temperatures, les cues de tràfic, les cues als bancs, els trajectes a peu. Tots patim els efectes de la calor… TOOOOOTS???? NOOOO!!!! Jo he conegut un superheroi que està per sobre de tots aquests problemes, que és capaç de dominar i controlar al seu gust la seva temperatura corporal. Ell és en Calorator!!!!

Ell m’ha explicat el següent: ” He mutat. Sí, sí, no és per fer conyeta no. Després de llargues meditacions internes i d’anys d’autoestudi de la relació cos-ment he aconseguit modificar els meus biorritmes vitals i sóc capaç de reduir-los o augmentar-los a la meva conveniència, podent estalviar d’aquesta manera el consum d’energia que genera el meu cos i que allibera en forma de calor. Em moc menys, respiro el que és imprescindible i aconsegueixo anivellar la meva temperatura interna per tal d’adaptar-me a l’externa. Tot és una qüestió mental.”

Ja ho veieu, en Calorator no pateix per les altes temperatures, ell s’ha adaptat als temps moderns. És un clar exemple de la teoria de l’evolució i fins i tot es podria arribar a assegurar que potser amb ell naixerà una nova evolució homínida, l’homo sapiens caloricus. A aquest homínid ja no l’espantarà el canvi climàtic ni l’esgotament de les energies ni tan sols un hivern nuclear perquè, simplement controlant els seus biorritmes s’adaptarà a les temperatures i les condicions climatològiques que esdevinguin.

Quina sort que tinc d’haver conegut en Calorator…

Sr. Norimaki: Teoria de l’amistat

9 Juny 2009

Un dia us vaig parlar d’un peculiar personatge i de les seves teories de la vida. Val a dir que això no és ficció, ell és real i les seves teories també ho són. Jo haig de confessar que em faig un tip de riure amb les seves històries i sobretot amb la manera com les explica.

Una de les teories que més m’ha repetit i detallat és la de la impossibilitat de l’amistat entre homes i dones. A veure si em sé explicar:

Un home pot tenir amics, però mai pot tenir amigues. Els homes i les dones estan condemnats a no poder-se entendre més enllà de les relacions sexuals. Quan un home es vol fer amic d’una dona és perquè li agrada,  perquè vol impressionar-la, vol cridar-li l’atenció, sempre amb finalitats “egoistes”. I quan tingui la més mínima oportunitat, aquest home es llençarà a l’atac per tal de finalitzar el seu procés de festeig amb la pressumpta amiga. Segons el Sr. Norimaki, els homes som bons amics d’altres homes i som fidels a aquestes amistats masculines, fins i tot més que a la nostra pròpia dona i molt més que les amistats entre dones. Sempre m’explica la mateixa història per ilustrar-ho: Un home arriba tard a casa i la dona, que sospita que es veu amb alguna “lagarta” li pregunta on ha estat. Ell contesta que ha estat amb els seus amics de sempre. La dona no el creu i truca als 10 colegues de tota la vida davant d’ell, els hi diu que el seu marit encara no ha tornat a casa i que està preocupada per veure què li diuen . Tots 10 diuen que sí que han sortit junts. El pitjor de tot és que cadascú explica una història diferent  i n’hi ha quatre que li diuen que s’ha quedat a dormir a casa seva… la moral d’aquesta història és que els homes menteixen per encobrir a un amic, encara que no sàpiguen quina n’ha fet. Ell sosté que això les dones no són capaces de fer-ho. També parla a modus d’exemple dels anuncis aquests que surten al diari, a les pàgines d’anuncis diversos i a l’apartat “Amistades – hombre busca mujer”. Sempre diu (i aquí raó no li falta) que els anuncis acaben amb allò de “para amistad o lo que pueda surgir”. Diu, tot cridant: “El que volen és follar!!! I sense pagar!!! Quins collons…”

En definitiva, ell no creu que cap home pugui tenir amistat amb una dona si no és per interessos sexuals ocults… val a dir que jo no hi estic d’acord, tinc les meves amistats femenines i no ho tinc interessos libidinosos, però també val a dir que conec algun cas pràctic que demostraria la seva teoria… el tema, sempre que el treu, dóna per molt!!!

La llegenda de Sant Jordi

21 Abril 2009

Dijous que ve és Sant Jordi, una diada ben assenyalada a Catalunya, el nostre particular dia dels enamorats. Per aquelles coses ininteligibles que té la vida aquesta festivitat popular no es tradueix en festa nacional… coses de polítics m’imagino…

dibuix_1Bé, el cas és que darrera la diada de Sant Jordi s’amaga una llegenda medieval, aquella que parla d’una vila atormentada per un drac que té les facultats de caminar, nedar i volar i que és capaç de treure foc pels queixals i té un alè ben pudent. Els vilatans sacrifiquen cada dia per sorteig una persona per tal de salvaguardar la integritat del poble sencer i un dia és la mateixa filla del rei la que cau en desgràcia. Tot i els intents de molts ciutadans de sacrificar-se en nom de la princesa, el rei en un acte de justícia i a contracor no ho permet i envia a la seva filla al sacrifici maleït.  La llegenda parla d’un cavaller amb llança i cavall blanc que allibera a la bella princesa de la bèstia ferotge i despiadada que atormenta la vila de Montblanc. El valent cavaller s’enfronta al drac sense cap temor i després d’una llarga i èpica lluita el sotmet clavant-li la llança ben a prop del cor. I mentre la bèstia es desagna, de la seva sang en neixen roses vermelles, símbol de l’amor i la passió i que amb els anys són el preuat regal que els enamorats fem a les nostres dones en senyal d’amor i fidelitat.

La història me la van ensenyar de ben petit a l’escola i és d’aquelles que particularment em costen d’oblidar i que amb els anys i a base d’imaginació infantil he anat alimentant i enriquint. Tinc ganes d’explicar-li la llegenda al meu fill, amb tota mena de detalls i imitant diverses veus. Tinc ganes d’ensenyar-li les nostres tradicions i que les visqui i les gaudeixi tal com faig jo. I potser, qui ho sap, algun dia se’ns apareix un particular Sant Jordi modern a modus de superheroi del celuloide que és capaç de sotmetre el drac que ens atormenta i ens atemoreix i pot alliberar a cadascú de la seva bèstia particular…

Mentrestant aprofito aquestes últimes ratlles per enviar uns quants missatges. Felicitats al meu germà i a tots els Jordis en general i un petonàs i un milió de roses per la meva Núria. T’estimo molt. I pels que em llegiu, us desitjo una bona diada i que la passeu en la millor companyia que pugueu.

El Sr. Norimaki

24 Novembre 2008

Ja vaig dir un dia que us parlaria d’aquest personatge, que us asseguro és ben real i pel que sento una especial admiració. Del Sr. Norimaki destacaria sobretot les seves particulars teories de la vida, que acostumen a ser contundents i contra les que no admet rèplica, sota l’amenaça d’un inapelable “no en tens ni puta idea de la vida!!!”.

El Sr. Norimaki és baixet, calb, aparenta més de 70 anys tot i que no arriba a 60, nas gran i faccions dures. De fàcil conversa, té un to de broma constant, amigable i irònic. Però de cop i volta es posa seriós i no té cap problema en deixar anar grans reflexions, en veu alta, grans sentències que procura que sentim tots els que estem al seu voltant i que ens quedin ben claretes. Mentre formula les seves teories de la vida no admet ni interrupcions ni brometes. S’emprenya. S’emprenya molt si algú l’interromp. Jo ja he après a no fer-ho.

Té grans teories de la vida. Ja us vaig parlar de la mesura de la por en un post anterior. Però en té moltes més, de les quals us en parlaré en futures entrades, ja que a mi personalment m’encanten. Algunes d’elles es poden resumir amb aquests títols: “la teoria sobre la durada del amor”,  “un home i una dona no poden ser amics” o “el tràgic futur dels aparells sexuals masculins”.

En tindreu més notícies…