Posted tagged ‘Jofre’

Dormiu “bandidus”

20 febrer 2014

Ja fa una bona estona que us he posat a dormir, que us he tapat ben tapats i us he explicat un conte nou… avui tocava de cavallers i de castells, avui tocava explicar com el jove i valent cavaller Jofre viu al seu inmens castell, fet de mahons gruixodíssims que no deixen passar a ningú que ell no vulgui… Papa tranquil, jo et protegiré de tots els que et vulguin fer mal, m’ha dit…

Sabeu? M’agrada explicar-vos un conte nou cada dia que us tinc a dormir, inventar-me’l sobre la marxa… m’agrada també cantar-vos la mateixa cançó de bona nit que us havia cantat diàriament, cada dia del món, des de que vau néixer, que us la sabeu de memòria i que m’emociona que sigui així. M’agrada entrar a la vostra habitació i veure com dormiu, sentir-vos respirar profundament i gaudir d’alguna manera també del vostre descans. M’agrada com m’abraceu quan em veieu una mica xof, m’agrada com m’ompliu amb cada petit detall. M’agrada com estimeu. M’agrada la vostra innocència i la vostra espontaneïtat. M’agrada la vostra noblesa i espero que la conserveu tota la vida…

Per vosaltres val la pena tot. Per vosaltres faré el que calgui, aguantaré el que calgui. Us donaré sempre el millor de mi. Sempre. Sou la meva prioritat absoluta, sempre ho heu estat, continueu sent la meva força i el meu camí.

I saps una cosa Jofre? Jo també us protegiré. Per més decaigut que estigui algun cop, per més mal que em facin, per més “monstres dolentots” que vinguin a fer-nos mal expressament allà on saben que poden fer mal, mentre em quedi una bri de força, mentre em quedi una al·lenada d’aire, us protegiré i us acaronaré mentre dormiu. I ja saps que quan no us puc acaronar, us somio i així us tinc més a prop.

Dormiu “bandidus”, jo sempre, sempre, sempre us protegiré…

Jofre

31 gener 2010

Veig en tu el millor de la teva mare i meu. Veig en tu el motiu fonamenatal per creure que aquesta vida val la pena. Et miro i despertes sentiments en mi que mai hagués pensat que existissin. Ets sense cap mena de dubte el millor que he fet mai i espero estar a l’alçada que em correspon per mirar de fer de tu una bona persona, un tio noble i amb criteri. Vull dedicar-te le màxim possible dels meus esforços i energies, vull gaudir-te les màximes hores possibles, veure’t créixer i aprendre, veure com superes els petits entrabancs i les pors. Sempre seré ben a prop teu per ajudar-te si em necessites i per deixar-te fer quan així ho vulguis.

Per molts anys Jofre!!!!

Història d’un part (capítol 1 EL PREPART)

9 febrer 2009

EL PREPART

Dijous, 29 de gener de 2009.

Ja fa dies que la Núria i jo tenim una mena de juguesca per mirar d’encertar quin dia neixerà el nostre fill. Jo dic que s’adelantarà i sortirà el dia 30 de gener i ella diu que es retrassarà i sortirà el dia 9 de febrer. Cap de les dues apostes es basen en cap dada científica, que quedi clar, però cadascú té les seves sensacions. El cas és que el dia transcorre amb certa normalitat, anant a treballar  i arribant al vespre cansadets. Aquest dia es juga el partit de tornada de quarts de final de la copa del rei entre el Barça i l’Espanyol, que havien empatat sense gols al partit d’anada. Els que ja em coneixeu sabeu que sóc perico. I el cas és que ens disposem a mirar el partit amb la tranquil·litat del que no té res a perdre. La Núria té algunes molèsties de tant en tant i jo no paro de recordar-li en to de conya la nostra juguesca. El cas és que el partit acaba amb victòria per 3-2 del “superbarça” contra els suplents de l’Espanyol, que donen la cara en tot moment i ens deixen orgullosos d’haver plantat cara. Anem decidits a dormir perque demà és “Sant tornem-hi”. Li faig més conyeta a la Núria sobre quantes hores ens deixarà dormir el Jofre abans de sortir. Jajajas i jujujus. Són tres quarts de dotze. Apaguem el llum. Jo sóc de son fàcil i pràcticament ja estic adormit quan sento que la Núria em diu:
– Joan, ja podem anar cap a l’hospital 
– Queeeeè?
– Acabo de trencar aigües!
– Hòstia… no fotis… jaaaaa?

 

La Núria poc abans de sortir de casa

La Núria poc abans de sortir de casa

I és clar, aquí comença aquella extranya sensació de saber que arriba EL moment. Doncs au, vinga, a vestir-se toca… crec que amb uns 15 segons ja m’he vestit. A veure, a veure… necessito agafar la bossa amb les coses del nen (jo li dic la “canastrilla del nen”) i també la bossa amb les coses de la Núria (lògicament l’anomeno “canastrilla de la mare”). Bé! Ja ho tinc! La càmara de video i fotos, és important. Ja està! I la Núria encara vestint-se… hem de trucar als pares, no? O ens esperem? Jo truco als meus per informar i per dir-los que de moment no vinguin a l’hospital, que ja els avisaré. De passada sembla que et treus una mica els nervis, però només ho sembla, perquè en realitat hi continuen siguent. Amb tot això ja passem de la mitjanit. Sortim de casa, prèvia foto a la Núria i agafem el cotxe. La Núria ha trucat als seus pares i ells si que vindran a l’hospital, tot i que els diem que no cal… En menys de 5 minuts som al Taulí, gràcies al poc trànsit i a que li foto una mica de canya… tot legal, eh?

 

I avui fins aquí. Demà (si tinc temps) continuaré el relat amb el capítol 2… estigueu al tanto…

El dia més gran de la meva vida

5 febrer 2009

jofre-i-papa2Sens dubte sempre tindré el dia 30 de gener de 2009 gravat a la meva memòria. A dia d’avui és el dia més important de la meva vida, la data en la que el meu fill, el Jofre, ara ja sí, va decidir que volia sortir a conèixer aquest món i ensenyar-me la cara que tenia, encomanar-me la tranquil·litat que transmet dormint i demostrar-me com de fort sap plorar, divertir-me fent-me mil ganyotes i fer-me caure la baba mentre el miro.

Recordaré tota la vida la irrepetible sensació de felicitat absoluta que vaig tenir quan me’l van donar en braços, l’enorme emoció de sentir que aquella criatura era el més gran i important que havia fet mai. I és que el Jofre és un tros de mi, més important que jo mateix. Ell és el present i el futur que ha de venir, és la prova més dolça, clara i contundent que aquesta vida, que a vegades i segons les circumstàncies ens sembla tan injusta i tortuosa,  val la pena viure-la per tenir moments com aquest.

Tinc molt clar que aquesta criatureta ha canviat les meves prioritats i ben segur que encara les canviarà més. Tinc molt clar que el prioritzo fins i tot per davant meu i que no puc ni vull permetre que li passi mai res dolent. Li donaré el millor de mi i procuraré juntament amb la Núria fer-lo una bona persona, amb bons sentiments i amb respecte vers els demés. Per la meva part posaré tot el que estigui al meu abast perquè sigui així.

Gran 2009

6 gener 2009

Doncs sí, tenint en compte que en tot el que portem d’any no he hagut d’anar a treballar, podríem dir que efectivament és un gran any. I a més si li sumem que els reis s’han portat molt bé (gràcies a que jo prèviament he hagut de fer bondat durant toooooot el 2008) doncs tenim uns primers sis dies de 2009 quasi perfectes, que han acabat amb una nevadeta prou bona als meus barris i no tant maca al centre de Sabadell.

I és que els reis, a part de neu, m’han portat un munt de regals… camises, samarretes, mitjons, gallumbos, jerseis, un parell de nits d’estada a hotel, accesoris per l’imac, i també accesoris pel Jofre, que abans de sortir ja s’ha emportat també un munt de regals… el tio ja triomfa a priori!!!!!

Però tot el que és bo s’acaba i demà toca tornar a la feina, amb cara de pocs amics i explicant una vegada i una altra el que t’han portat els reis o, si més no, explicant si s’han portat més o menys bé, donant també més o menys detalls en funció de l’interlocutor de torn… i és que en teoria torna la normalitat, la quotidianitat i els costums de sempre. Ja n’hi ha prou de dinars exagerats i trobades familiars, de regals i de nadales, de consumisme i sal de fruta… ara toca la “cuesta de enero” que costa, costa… Però jo no acabo de veure’m tornant a la rutina normal del dia a dia. Tinc aquella inevitable sensació que en el proper mes, qualsevol dia pot arribar el gran moment i la veritat és que no deixo de pensar-hi en cap instant. Per això no trobo que la rutina del dia a dia sigui com sempre, no m’omplirà igual que abans, aquesta és la veritat…

En fi, ja sé que arribarà quan hagi d’arribar però per mi és inevitale pensar i sentir tot això. I com diu la dita en foraster: “año de nieves, año de bienes”, així que tot són bons auguris per aquest any del que n’espero grans coses, sobretot a nivell de sentiments.

Que continuï l’any tal com ha començat!!!

Controlant al Jofre

29 Desembre 2008

Avui hem anat a fer l’ecografia de tercer trimestre i per tant hem pogut veure de nou al Jofre. En general tot està bé, amb alguna puntualització que ens ha fet el metge, sense massa importància segons ell. Ens ha dit que ara pesa 2,6 Kg, i que si continua així, quan neixi pesarà més de 3,5 Kg. Doncs val, és tot el que li pots dir al metge… que per cert ens ha fotut un discurs surrealista sobre els desitjos de bon any que ens ha donat, aclarint-nos que no vol dir que l’any sigui bo si no que tinguem una bona celebració d’any nou… una paranoia de collons, que hem aguantat estoicament.

Perquè cal dir que la temàtica dels metges i els seus respectius caràcters i gracietes no s’explica en cap revista ni manual sobre el tema però caldria que es fes, perquè així la gent aniria més preparada a les consultes i sabria a què s’exposa i amb què es pot arribar a trobar… en fi, paciència, no hi ha més remei! Algun dia faré un resum d’alguns casos pràctics per prevenir a futurs pares novells…

Per altra banda i ja que avui parlo del meu fill, dir-vos que ha començat l’elaboració del mural de l’habitació i que ja estem en la fase “colorativa” del tema (la fase “dibuixativa” està ja superada). La Núria és una artista i crec que en aquests dies de festes que queden ho tindrem enllestit. Us deixo alguna foto del procés creatiu… evidentment quan estigui acabat sereu degudament informats i fins i tot podreu fer visita inaugurativa (les visites d’obres poden acabar amb un pinzell a les vostres mans i pintant un tros de cel o alguna cosa així…)

En tindreu més notícies…

Setmanetes carregades

15 Novembre 2008

Doncs sí, ja fa un parell de setmanetes que vaig bastant carregadet de feines i feinetes variades, algunes més útils que altres, però totes s’havien de fer. Demà poso el colofó a tot plegat amb un casament que em tindrà ocupat pràcticament tot el dissabte i més hores de les setmanes vinents… és el que hi ha!!!

El pitjor d’aquestes situacions és que hi ha coses que em ve de gust fer-les i, per circumstàncies com les actuals, pràcticament no em queda temps per dur-les a terme. Per exemple: dilluns vam fer l’ecografia del Jofre i ens van donar un video de 40 minuts. Vaig pensar en fer un resum una mica més curt i penjar-lo al youtube i al facebook per començar a “xulejar” de fill i fins avui no ho he pogut fer. No és que fos una cosa urgent, ni tan sols important, però tenia ganes de fer-ho i no acaba de trobar el temps… Us deixo el video, per aquells als que us vingui de gust donar-li una ullada