Grans problemes, grans solucions

Publicat 28 Mai 2012 per Joan Poch
Categories: Joan

Tags: , ,

Últimament la cosa està fotuda, està clar. Poses les notícies de la tele, llegeixes el diari o escoltes la ràdio i t’acolloneixes del panorama. I si vas una mica més enllà i t’escoltes als experts, encara t’augmenta més el canguelo… el futur són grans interrogants i la solució als nostres mals no està gens clara, ningú sap la fórmula per revertir la situació i ningú assegura res amb certesa. No hi ha respostes.

I mentrestant el món gira i la vida més quotidiana em demana la meva màxima atenció. Ara mateix, mentre escric el post tinc al Sergi dormint i al Jofre a la falda fent un dibuix bastant “impressionista”… costa trobar inspiració per escriure amb tot plegat… però precisament ells han estat la inspiració avui. Perquè davant de les preguntes que el Jofre sempre em fa, jo sempre intento trobar la resposta adient. I ell al mateix temps, davant dels problemes que li plantejo sempre busca trobar la solució més fàcil. 

Quan ell vol una cosa me la demana.

-Papa, vull aixooooò
– No pot ser.
– Per què?
– Doncs perquè no podem gastar diners cada dia en el que ens vingui de gust. No sempre podem tenir-ho tot
– Per què?
– Doncs perquè els diners s’acaben.
– Doncs anem a la màquina (caixer automàtic) i en treus més. Vaaaaa
– I és clar fill, com si la màquina treiés els diners “desinteressadament”… No i punt!!!

Ell no entèn res i jo tampoc. I llavors em ve al cap que quan jo era petit i a l’escola m’explicaven la pobresa i la fam al món, jo sempre pensava que els que manen podrien fer més diners, ells que tenen la màquina de fer-los i repartir-los. Si falten diners, en fem més. I si tothom té diners per comprar menjar, habitatge i roba, ningú tindrà gana, ni fred. Mira què fàcil. Si és que jo ja prometia des de petit… i crec que ja gent que ha aplicat la meva teoria fins a les últimes conseqüències i tampoc li ha anat tant malament personalment, no ha d’assumir responsabilitats ni res d’això… i com li explico jo això al meu fill???

En definitiva, crec que estem així perquè volem estar-ho. Les coses mai passen perquè sí, passen si vols que passin i si fas els que calgui perquè així sigui. I si tu no fas res, sempre hi haurà algú que farà que les coses passin com a ell li convingui, encara que sigui a Rato s… te llamo trigo pa no llamarte Rodrigo…

Visc en un país

Publicat 20 Abril 2012 per Joan Poch
Categories: Joan

Visc en un país de pandereta, un país dirigit i governat per trepes fanfarrons i barruts que se’n foten de la gent sense cap mena de remordiment ni penediment. N’hi ha que són elegits “democràticament”, altres els imposa el sistema capitalista i d’altres són imposats històricament. I se’n foten perquè poden fer-ho, perquè saben que no passa absolutament res si ho fan. Perquè saben perfectament que la gent del meu país s’indigna a vegades, la gent del meu país protesta sovint, es queixa quan li toquen el que és seu. Però la gent d’aquest país on visc també oblida ràpidament, es distreu fàcilment amb entreteniments de pa sucat amb oli i aparca la indignació i el rencor per quan surt alguna nova notícia al cap d’uns dies.

El tema encara es complica més quan penso que visc en un país que no em vol però que no em deixa anar. Un país que no respecta ni la meva identitat ni el meu idioma ni la meva cultura. En realitat jo visc en un país encabit dins d’un altre país però també governat per trepes i farsants. 

I què hem de fer doncs? Acceptar que aquí hem vingut a pringar i procurar passar-ho el millor possible, no???

Tenim els que ens mereixem. Ni més ni menys.

Creadors d’opinió

Publicat 20 febrer 2012 per Joan Poch
Categories: Joan

A diari es van generant notícies, van succeïnt-se fets  que generen noves opinions o que en modifiquen alguna de ja existent. Òbviament els mitjans de comunicació s’alimenten d’això, la premsa escrita, la ràdio i la principal creadora d’opinió d’aquest món, la televisió, que és la principal instigadora d’aquest breu post.

Ja sigui per fets suposadament seriosos, com basant-se en fets directament banals, la televisió té una capacitat de generar opinió en la gent que a mi particularment m’espanta. Poques vegades es plantegen el mal que fan. O potser sí que s’ho plantegen, amb la qual cosa la responsabilitat és volguda  i la intenció és la d’adoctrinar a la munió de despreocupats espectadors ansiosos que els hi diguin què han de pensar i que han de despreciar.

Miro els mitjans de comunicació i observo amb barreja de sorpresa i indignació com el periodisme està en hores baixes, s’ha arribat a un punt on es fa de tot un circ, es deixa la neutralitat i l’objectivitat de banda i es pren descaradament partit cap a una tendència concreta. S’informa només de part de la notícia, de la part que interessa, està clar. L’altra part s’emmascara o directament s’amaga.

I el pitjor de tot és que a la majoria de la societat ja li va bé… així estem!!!

Més val agafar-s’ho en conya

Publicat 24 gener 2012 per Joan Poch
Categories: ficcions reals, Joan, que és maca la vida

Tags: ,

Avui amb un dels clients amb els que tracto habitualment parlàvem i repassàvem l’actualitat més recent, com sempre notícies no massa bones… Els que em coneixeu i em patiu quotidianament sabeu que jo sóc dels que faig broma de tot, perquè considero que tot és susceptible de fer mofa, sempre i quan no faltis al respecte a ningú, està clar. És evident també que el sentit de l’humor cadascú se l’agafa com vol i el desenvolupa en major o menor mesura. Igual que jo faig broma de tot, hi ha gent que no fa broma de res. Tot és respectable. A vegades però costa trobar el punt exacte entre ser graciós realment o semblar un “gracioset” de pa sucat amb oli.

Un parell d’exemples, situacions quotidianes, de les que et pots trobar més o menys cada dia:

L’altre dia un senyor al que jo trucava perquè  m’havia deixar nota que així ho fes m’agafa el telèfon i em contesta amb un “Digame?”. A mi em va sortir contestar automàticament “ME”, fort i sec, convençut i sense dubtar. Et pot replicar de moltes maneres i llavors veuràs quin nivell de sentit de l’humor té, comparat sempre amb el teu i si li “ha sentat” bé o no la brometa. Val a dir que en aquest cas va dir “Como dice?”. I jo li vaig dir “si usted quiere que le diga me, yo le digo me.” Va riure una bona estona i després va fer-me la consulta tal com volia.

Un altre dia entra el carter, bastant de la broma normalment, amb allò ple de gent fins la bandera. Arriba al mostrador i em diu “Hola, es que traigo un certificado”. I jo li dic “Pues dile que pase, que no se quede en la puerta, hombre”. En aquest cas l’acudit va fer més gràcia a la gent que esperava que no pas a ell, ho vaig notar. En aquestes casos has d’afegir un “era broma, eh?”. Però ja et quedes amb mal cos…

En definitiva, jo continuaré optant per fer conyeta de tot i més o menys amb tothom, tampoc ho puc evitar. Però si sou una de les víctimes i potser teniu dubtes de la intenció del comentari, feu-me cas, més val agafar-s’ho en conya…

Tensa espera

Publicat 17 gener 2012 per Joan Poch
Categories: embaràs, familia, ficcions reals, Joan, que és maca la vida

Tags: ,

Ja queda poquet, molt poquet. El Sergi encara no s’ha decidit a sortir, no té pressa. De fet, tècnicament la Núria “surt de comptes” el proper divendres dia 20 i per tant encara no tocaria. I sincerament, tampoc cal que tingui pressa en sortir, a vegades el que hi ha per veure tampoc és massa motivador…

Però jo estic desitjant a que es decideixi, espero ansiós la seva arribada i se m’està fent llarga l’espera. Tinc nervis. Molts nervis. Tinc ganes de veure-li la careta, els ullets, sentir el cúmul d’emocions que vaig sentir quan vaig veure el Jofre, emocionar-me al conèixer a aquest tros de mi al que ja m’estimo més que a la meva vida. Sé que em farà sentir emocions úniques i ja l’estimo incondicionalment.

La vida val la pena per experimentar coses com aquestes en primera persona, així que esperarem el que calgui… el Sergi està fent bona la dita aquella que diu que el que és bo, es fa esperar!!!

2011, un any que m’ha passat volant

Publicat 30 Desembre 2011 per Joan Poch
Categories: embaràs, familia, Joan, que és maca la vida

Com acostuma a ser habitual quan s’arriba al final d’un període, va sent hora de fer balanç d’aquest any que deixem enrera. El 2011 ha estat per mi un any ràpid, en el sentit més literal, ja que pràcticament ni m’he n’he adonat i ja s’està acabant.

Això té la seva part posititiva, quan les coses em passen ràpid vol dir que he fet moltes coses i pràcticament no he tingut temps d’avorrir-me, vol dir que tinc il·lusions i metes per les que lluitar, que tinc amics als que ajudar, amb els que puc riure i plorar, persones a les que estimar incondicionalment, vides per omplir… de fet així ha estat, l’any que ara deixem m’ha suposat un cúmul de sentiments, a vegades positius i a vegades no tant, m’ha suposat tornar-me a il·lusionar amb la propera arribada del Sergi, el que serà el meu segon fill.

Però  l’any 2011 que estem a punt de deixar també m’ha exigit a molts nivells, tant laboral com personalment, m’ha demanat grans dosis de reflexió i de comprensió, en el sentit més ampli que us pogueu imaginar, i precisament per això m’ha desgastat en molts sentits, sobretot mentalment. Cada vegada més necessito desconectar de tots i de tothom i tenir algun temps per mi i únicament per mi, necessito trobar-me a mi mateix, perquè moltes vegades sento que no hi sóc i fins i tot em costa reconèixer-me. Busco inspirar-me, busco complicitats perdudes, trobar refugi a les meves pors, trobar-me a mi mateix…

Clar que si fem cas als maies i sobretot al seu calendari, l’any 2012 és l’últim de la civilitació humana tal com l’entenem, així que és qüestió d’aprofitar-lo. A mi personalment no em va gaire bé que s’acabi el món precisament ara, però ja intentaré enraonar amb algun descendent dels maies a veure si arribem a algun tipus d’acord per signar una pròrroga… ja us aniré informant.

Però vull fer balanç positiu de l’any que deixo i sobretot vull pensar que l’any 2012 serà millor, neixerà el meu fill i vull que sigui un any especial i important per mi i per tots els que m’importeu. Així que tots plegats farem el que calgui perquè sigui així.

Fem del 2012 un any ben especial. Feliç any nou!!!!

El canvi d’hora

Publicat 31 Octubre 2011 per Joan Poch
Categories: ficcions reals, Joan, que és maca la vida

Tags:

Ho sento, per més que ho intento mai he arribat a entendre això del canvi d’hora i l’estalvi energètic. Aquest passat cap de setmana ens han tornat l’hora que ens havien “robat” a finals d’abril, que és quan s’estableix l’horari d’estiu. Ara ja hem entrat a l’horari d’hivern diuen… amb aquesta mesura de moure les hores es veu que estalviem fins a un 5% de la factura energètica, sobretot a les llars particulars. Ho diuen els experts. I jo sempre m’he preguntat: Qui són aquests experts? Que donin la cara… I com ho saben ells?

Poso a funcionar la meva imaginació… es veu que ells (els experts) es divideixen al 50%, la meitat fan el canvi d’horari i l’altra meitat continuen les seves vides normals sense retocar l’hora, malbaratant energia i diners. S’ho juguen al pedra, paper, tisora, perquè l’experiment a uns els hi pot sortir més car que als altres. Heu d’imaginar-vos una colla d’experts vestits amb bata blanca, formant una fila de 2 i fent eliminatòries amb la famosa cantarella “Pedra papeeeeeeeeeeer, tisoraaa!”. Llavors, una vegada assignats els horaris que seguiran cadascun d’ells i passat un mes des d’aquest canvi, comproven les seves factures de la llum respectives i amb una simple regla de 3 es veu que els que han canviat l’hora s’han estalviat un 5% de mitjana en l’import de la factura. Miracle!!!!!!! Com pot ser? Doncs perquè si et toquen l’hora, si et canvien l’hora de llevar-te i la d’anar a dormir, canvies els teus hàbits i engegues menys la llum, mires menys la televisió, els electrodomèstics gasten menys i tu et tornes una millor persona en tots els sentits. On vas a parar… no em direu que no ho heu notat?

Els nostres responsables, els polítics, sempre preocupats pel benestar del poble, apliquen la mesura orgullosos i satisfets, sabent que amb ella ens fan feliços i sobretot ens fan més rics i més energèticament eficients.

Jo estic pensant en que invertir aquest estalvi del 5% que aconseguiré. D’aquesta em faig ric, ja veureu…