Visc en un país

Visc en un país de pandereta, un país dirigit i governat per trepes fanfarrons i barruts que se’n foten de la gent sense cap mena de remordiment ni penediment. N’hi ha que són elegits “democràticament”, altres els imposa el sistema capitalista i d’altres són imposats històricament. I se’n foten perquè poden fer-ho, perquè saben que no passa absolutament res si ho fan. Perquè saben perfectament que la gent del meu país s’indigna a vegades, la gent del meu país protesta sovint, es queixa quan li toquen el que és seu. Però la gent d’aquest país on visc també oblida ràpidament, es distreu fàcilment amb entreteniments de pa sucat amb oli i aparca la indignació i el rencor per quan surt alguna nova notícia al cap d’uns dies.

El tema encara es complica més quan penso que visc en un país que no em vol però que no em deixa anar. Un país que no respecta ni la meva identitat ni el meu idioma ni la meva cultura. En realitat jo visc en un país encabit dins d’un altre país però també governat per trepes i farsants. 

I què hem de fer doncs? Acceptar que aquí hem vingut a pringar i procurar passar-ho el millor possible, no???

Tenim els que ens mereixem. Ni més ni menys.

Creadors d’opinió

A diari es van generant notícies, van succeïnt-se fets  que generen noves opinions o que en modifiquen alguna de ja existent. Òbviament els mitjans de comunicació s’alimenten d’això, la premsa escrita, la ràdio i la principal creadora d’opinió d’aquest món, la televisió, que és la principal instigadora d’aquest breu post.

Ja sigui per fets suposadament seriosos, com basant-se en fets directament banals, la televisió té una capacitat de generar opinió en la gent que a mi particularment m’espanta. Poques vegades es plantegen el mal que fan. O potser sí que s’ho plantegen, amb la qual cosa la responsabilitat és volguda  i la intenció és la d’adoctrinar a la munió de despreocupats espectadors ansiosos que els hi diguin què han de pensar i que han de despreciar.

Miro els mitjans de comunicació i observo amb barreja de sorpresa i indignació com el periodisme està en hores baixes, s’ha arribat a un punt on es fa de tot un circ, es deixa la neutralitat i l’objectivitat de banda i es pren descaradament partit cap a una tendència concreta. S’informa només de part de la notícia, de la part que interessa, està clar. L’altra part s’emmascara o directament s’amaga.

I el pitjor de tot és que a la majoria de la societat ja li va bé… així estem!!!

Més val agafar-s’ho en conya

Avui amb un dels clients amb els que tracto habitualment parlàvem i repassàvem l’actualitat més recent, com sempre notícies no massa bones… Els que em coneixeu i em patiu quotidianament sabeu que jo sóc dels que faig broma de tot, perquè considero que tot és susceptible de fer mofa, sempre i quan no faltis al respecte a ningú, està clar. És evident també que el sentit de l’humor cadascú se l’agafa com vol i el desenvolupa en major o menor mesura. Igual que jo faig broma de tot, hi ha gent que no fa broma de res. Tot és respectable. A vegades però costa trobar el punt exacte entre ser graciós realment o semblar un “gracioset” de pa sucat amb oli.

Un parell d’exemples, situacions quotidianes, de les que et pots trobar més o menys cada dia:

L’altre dia un senyor al que jo trucava perquè  m’havia deixar nota que així ho fes m’agafa el telèfon i em contesta amb un “Digame?”. A mi em va sortir contestar automàticament “ME”, fort i sec, convençut i sense dubtar. Et pot replicar de moltes maneres i llavors veuràs quin nivell de sentit de l’humor té, comparat sempre amb el teu i si li “ha sentat” bé o no la brometa. Val a dir que en aquest cas va dir “Como dice?”. I jo li vaig dir “si usted quiere que le diga me, yo le digo me.” Va riure una bona estona i després va fer-me la consulta tal com volia.

Un altre dia entra el carter, bastant de la broma normalment, amb allò ple de gent fins la bandera. Arriba al mostrador i em diu “Hola, es que traigo un certificado”. I jo li dic “Pues dile que pase, que no se quede en la puerta, hombre”. En aquest cas l’acudit va fer més gràcia a la gent que esperava que no pas a ell, ho vaig notar. En aquestes casos has d’afegir un “era broma, eh?”. Però ja et quedes amb mal cos…

En definitiva, jo continuaré optant per fer conyeta de tot i més o menys amb tothom, tampoc ho puc evitar. Però si sou una de les víctimes i potser teniu dubtes de la intenció del comentari, feu-me cas, més val agafar-s’ho en conya…

Tensa espera

Ja queda poquet, molt poquet. El Sergi encara no s’ha decidit a sortir, no té pressa. De fet, tècnicament la Núria “surt de comptes” el proper divendres dia 20 i per tant encara no tocaria. I sincerament, tampoc cal que tingui pressa en sortir, a vegades el que hi ha per veure tampoc és massa motivador…

Però jo estic desitjant a que es decideixi, espero ansiós la seva arribada i se m’està fent llarga l’espera. Tinc nervis. Molts nervis. Tinc ganes de veure-li la careta, els ullets, sentir el cúmul d’emocions que vaig sentir quan vaig veure el Jofre, emocionar-me al conèixer a aquest tros de mi al que ja m’estimo més que a la meva vida. Sé que em farà sentir emocions úniques i ja l’estimo incondicionalment.

La vida val la pena per experimentar coses com aquestes en primera persona, així que esperarem el que calgui… el Sergi està fent bona la dita aquella que diu que el que és bo, es fa esperar!!!

2011, un any que m’ha passat volant

Com acostuma a ser habitual quan s’arriba al final d’un període, va sent hora de fer balanç d’aquest any que deixem enrera. El 2011 ha estat per mi un any ràpid, en el sentit més literal, ja que pràcticament ni m’he n’he adonat i ja s’està acabant.

Això té la seva part posititiva, quan les coses em passen ràpid vol dir que he fet moltes coses i pràcticament no he tingut temps d’avorrir-me, vol dir que tinc il·lusions i metes per les que lluitar, que tinc amics als que ajudar, amb els que puc riure i plorar, persones a les que estimar incondicionalment, vides per omplir… de fet així ha estat, l’any que ara deixem m’ha suposat un cúmul de sentiments, a vegades positius i a vegades no tant, m’ha suposat tornar-me a il·lusionar amb la propera arribada del Sergi, el que serà el meu segon fill.

Però  l’any 2011 que estem a punt de deixar també m’ha exigit a molts nivells, tant laboral com personalment, m’ha demanat grans dosis de reflexió i de comprensió, en el sentit més ampli que us pogueu imaginar, i precisament per això m’ha desgastat en molts sentits, sobretot mentalment. Cada vegada més necessito desconectar de tots i de tothom i tenir algun temps per mi i únicament per mi, necessito trobar-me a mi mateix, perquè moltes vegades sento que no hi sóc i fins i tot em costa reconèixer-me. Busco inspirar-me, busco complicitats perdudes, trobar refugi a les meves pors, trobar-me a mi mateix…

Clar que si fem cas als maies i sobretot al seu calendari, l’any 2012 és l’últim de la civilitació humana tal com l’entenem, així que és qüestió d’aprofitar-lo. A mi personalment no em va gaire bé que s’acabi el món precisament ara, però ja intentaré enraonar amb algun descendent dels maies a veure si arribem a algun tipus d’acord per signar una pròrroga… ja us aniré informant.

Però vull fer balanç positiu de l’any que deixo i sobretot vull pensar que l’any 2012 serà millor, neixerà el meu fill i vull que sigui un any especial i important per mi i per tots els que m’importeu. Així que tots plegats farem el que calgui perquè sigui així.

Fem del 2012 un any ben especial. Feliç any nou!!!!

El canvi d’hora

Ho sento, per més que ho intento mai he arribat a entendre això del canvi d’hora i l’estalvi energètic. Aquest passat cap de setmana ens han tornat l’hora que ens havien “robat” a finals d’abril, que és quan s’estableix l’horari d’estiu. Ara ja hem entrat a l’horari d’hivern diuen… amb aquesta mesura de moure les hores es veu que estalviem fins a un 5% de la factura energètica, sobretot a les llars particulars. Ho diuen els experts. I jo sempre m’he preguntat: Qui són aquests experts? Que donin la cara… I com ho saben ells?

Poso a funcionar la meva imaginació… es veu que ells (els experts) es divideixen al 50%, la meitat fan el canvi d’horari i l’altra meitat continuen les seves vides normals sense retocar l’hora, malbaratant energia i diners. S’ho juguen al pedra, paper, tisora, perquè l’experiment a uns els hi pot sortir més car que als altres. Heu d’imaginar-vos una colla d’experts vestits amb bata blanca, formant una fila de 2 i fent eliminatòries amb la famosa cantarella “Pedra papeeeeeeeeeeer, tisoraaa!”. Llavors, una vegada assignats els horaris que seguiran cadascun d’ells i passat un mes des d’aquest canvi, comproven les seves factures de la llum respectives i amb una simple regla de 3 es veu que els que han canviat l’hora s’han estalviat un 5% de mitjana en l’import de la factura. Miracle!!!!!!! Com pot ser? Doncs perquè si et toquen l’hora, si et canvien l’hora de llevar-te i la d’anar a dormir, canvies els teus hàbits i engegues menys la llum, mires menys la televisió, els electrodomèstics gasten menys i tu et tornes una millor persona en tots els sentits. On vas a parar… no em direu que no ho heu notat?

Els nostres responsables, els polítics, sempre preocupats pel benestar del poble, apliquen la mesura orgullosos i satisfets, sabent que amb ella ens fan feliços i sobretot ens fan més rics i més energèticament eficients.

Jo estic pensant en que invertir aquest estalvi del 5% que aconseguiré. D’aquesta em faig ric, ja veureu…

D’il·lusió també es viu

Ell és inestable emocionalment , insegur a vegades i decidit en altres. Però és honrat i sincer. Tinc clar que n’hi ha que són més macos, n’hi ha que són més llestos, n’hi ha que són més rics i n’hi ha que són més importants. També n’hi ha de més joves i de més simpàtics, n’hi ha de triomfadors, exitosos i populars. Hi ha personatges de tots els gustos i colors, però cap que el superi amb il·lusió. I això em provoca des de la distància una reacció de curiositat, amb una extranya barreja entre l’admiració i la llàstima.

Admiració cap a la persona normal i corrent que t’explica la seva il·lusió i la comparteix amb emoció i eufòria, provant d’encomanar-te el convenciment que tot anirà bé. Llàstima per la persona que peca de passarell i que saps perfectament que es fotrà una hòstia com un piano de cua!

Pots preveure o esperar que una cosa anirà bé, de fet una actitud positiva és el primer pas cap a l’èxit final, ja que si ja des del principi no creus en algun propòsit, difícilment anirà bé. Però al mateix temps no cal fer grans castells de cartes que puguin esfondrar-se a la mínima inestabilitat, no cal crear-se altes expectatives difícils d’assolir. Perquè llavors el cop és molt gran, pràcticament insuperable.

I així l’observo i el segueixo, l’admiro i el compadeixo a la vegada i al mateix temps, mentre el jutjo d’amagat, penso que potser jo tampoc sóc tan diferent, que probablement hauria de canviar molts pensaments i moltes actituds perquè algú potser no gaire llunyà, algun personatge quotidià, des d’una suposada objectivitat i pensant en anonimat i a una distància prudencial ben segur que pensa de mi que d’il·lusió també es viu…

Una bonanova: que ve el Sergi!!!

Ara que ja definitivament s’acaben les vacances i que lògicament ja tenim a sobre el síndrome de mala hòstia postvacacional, ha arribat el moment de fer oficial una notícia d’aquelles inmillorables, una bonanova per fer oblidar la destrempada del final le vacances: La majoria dels que em coneixeu ja ho sabeu, perquè us ho he dit en persona, però per si hi ha algú que encara no n’està assabentat us comunico que si tot va com ha d’anar, el proper mes de gener neixerà el Sergi, el germanet del Jofre!!! És una de les millors notícies que es poden donar, d’això no n’hi ha dubtes. Així que ja ho veieu, la família augmenta!

Aquestes vacances hem dedicat alguns dels dies a fer lloc al pis pel nou habitant que està en camí, hem reubicat l’habitació per fer-hi espai per algun armari més, que també està en camí, per poder encabir tota la nova robeta i “menatge” del petit Sergi… se’ns gira feina!!! Serà un tornar a començar, seran nits en vetlla, serà estar pendent que el Jofre qno agafi massa gelos, tornar a canviar bolquers. Seran dos cadiretes al cotxe, serà doble ració de paciència… però què voleu que us digui, jo en tinc moltes ganes!!! Recordeu-me això que ara dic quan faci una cara de circumstàncies amb ulleres de pam i em queixi de les nits d’insomni…

Preveient

Com passen els dies quan un està de vacances? Volant, passen volant!

Hi ha una dita popular o teoria popular, no us sabria dir exactament què és, que és aquella que diu que les vacances s’acaben molt ràpid… i és ben certa, ja queda ben poquet i sembla que tot just acabin de començar. I a part jo tinc el problema de la previsió, sempre m’agrada tenir previst què passarà perquè no m’agafi per sorpresa. I és clar, a deu dies vista de la tornada, ja començo a pensar que això s’acaba, amb la qual cosa m’aflora la terrible sensació del dia a dia més rutinari. Per tant aquests últims dies ja comencen a no ser satisfacoris del tot, cada jornada que passarà anirà augmentant la frustació cap a la imminent tornada “al tajo”. Per tant, i ja que parlava de teories i dites populars, aquella que diu que “hombre previsor vale por dos” és una kamama… al final acabo amargant-me els últims dies de vacances en previsió dels dies de feina que estan per venir… lamentable!!!

De totes maneres i si em guardeu el secret, us haig de confessar que una mica de ganes de tornar a la rutina del dia a dia sí que les tinc. Se’m passaran aviat aquestes poques ganes, però una mica hi són…

A gaudir del que queda!!!!!!

Vacances

Doncs sí, per fi han arribat les tan esperades vacances. Temps per estar amb els de casa i gaudir del que sigui que decidim fer plegats. Temps també per recuperar hores de son perdudes durant l’any i per alliberar-se de tensions i ansietats poc recomanables.

Aquests estiu no tinc previst fer res especial, de fet no anirem a cap lloc concret durant alguna temporada determinada, no hem llogat cap apartament ni hem reservat cap hotel ni res d’això. Improvitzarem una miqueta i volem anar a molts llocs de per aquí a prop i potser fer alguna excursioneta de 2-3 dies pel Pirineu.

Però sobretot aquestes vacances les vull aprofitar per reflexionar sobre tot el que em ve passant últimament, vull mirar de ser capaç de relativitzar les meves preocupacions i aprendre a no preocupar-me de les coses que no valen la pena o no puc controlar. Haig de prioritzar el que és important per mi i tot el demés deixar-ho en un segon terme i que no m’atabali ni m’amoïni massa. Haig d’estar pels meus, en el sentit i context més ampli possible  que pugui tenir la paraula “meus”, però al mateix limitar les meves energies i les meves possibles hores d’insomni precisament a aquesta gent que és important per mi, i els altres protagonistes secundaris de la meva vida, deixar-los de banda més enllà del contacte puntual que cal que tinguem.

Així que molt bones vacances a tots i carregueu piles tot el que pugueu que a la tornada estaré en plena forma per donar-vos tota la guerra possible!!!! I sobretot molt bones vacances pels meus, vosaltres ja sabeu qui sou….