Joan Ureña “Ure”: gràcies per tot amic!

Ens has deixat. Ha estat dur assimilar-ho i m’ha costat hores d’insomni i de malestar assumir-ho. La sensació d’impotència davant el succés que tots volíem evitar és molt forta i probablement perdurarà per molts anys que passin. Has lluitat com un valent, has volgut viure i ens has donat a tots una lliçó de vida que mai oblidarem.

Està clar que hi ha molta gent que t’estima, moltíssima. Per això la capella del tanatori estava plena d’amics que volien acompanyar-te i honorar-te en el dia del teu comiat i per això el mur del teu facebook continua omplint-se de missatges de gent que s’acomiada de tu amb paraules d’estimació, emoció i d’agraïment per tot el que els has donat.

I és que des d’aquí et vull fer el meu petit homenatge, vull deixar escrita la meva admiració cap a l’Ure persona, l’Ure amic que em feia sentir important i estimat, l’Ure que sempre estava pendent d’ajudar, l’Ure que es preocupava per mi i pels meus i que sempre mirava d’arrancar-nos un somriure. L’Ure conversador que sempre donava bons consells, que sempre trobava la part positiva de les coses i que sabia estimar a la gent com pocs ho saben fer. D’alguna manera eres un membre més de la família, et vas fer un lloc als nostres cors amb la teva admirable manera de ser. Amb tu he après moltes coses en molt poc temps. Només lamento no haver-te conegut abans i no haver pogut compartir més històries amb tu, aprendre a ser més bona persona al teu costat i que la teva enfermetat no m’hagi permès de continuar gaudint de la teva companyia.

Ure, moltes gràcies per tot!!! No t’oblidaré mai!!! Sempre et duré dins del cor i et recordaré com la gran persona que has estat. Descansa en pau amic.

L’edat de Crist

Dissabte va ser el meu aniversari. Fa 33 anys, en un diumenge de febrer de 1977 em vaig decidir a sortir. Néixer en diumenge diuen que ja és néixer cansat, però prometo que no ho vaig fer expressament, jo no n’era conscient. El cas és que van caient els anys inexorablement i me’ls vaig carregant a l’esquena sense massa remodiments ni temps per pensar que em faig gran. Però el fet que no tingui temps per pensar-hi no vol dir que no m’estigui fent gran i, el que potser és pitjor, que m’estic fotent vell!!! Sí, sí, el primer és reconèixer-ho, i els símptomes físics així ho indiquen. Però s’ha de ser agraït i per aquest motiu voldria dedicar unes línies a un company de viatge molt especial, que sempre ha estat amb mi i que ara demana pas a marxes forçades. Va per tu, amic cabell:

“I és que ara que encara no m’ha abandonat del tot vull acomiadar-me de la meva mata de pèl, aquesta que m’ha acompanyat durant més de 3 dècades, amb diferents mides i formes, però sempre fidelment arrapada a la meva closca. Ara cabell meu que comeneces a demanar l’emancipació és quan me n’adono de tots els bons moments que hem compartit. Sempre et tindré present quan repassi les fotografies de la infància i l’adolescència i fins i tot una miqueta més enllà. El meu cuir cabellut es va despoblant lenta però inevitablement, complint les regles més bàsiques de la genètica. Però  no vull que tinguis pressa en marxar estimat meu, pots quedar-te amb mi tot el temps que vulguis. Fins i tot si vols pots repoblar naturalment el meu cap i reviure temps passats d’abundància i generositat pilosa. Per la meva banda no posaré impediments en la teva decisió, sigui quina sigui. Si vols abandonar-me del tot ho entendré i em conformaré amb el meu nou status de calb, encara que la meva alegria seria que mai m’abandonis del tot i tenir-te sempre present, lluint-te orgullós per més blanc que et tornis. Tu tens la paraula esimat cabell.”

Així doncs, en aquest any en el que entro, l’any de la simbòlica xifra dels 33, aniré acomiadant-me amb temps de tots els trets distintius de la meva joventut i aniré donant la benvinguda a la segona edat. Perquè per molt jove que un es senti, hi ha una sèrie de trets físics que et van indicant el camí cap a la maduresa… la maduresa… la creu de tots!!!!